Després que un mitjà de prestigi internacional publiqués que l’independentisme català ha estat espiat sistemàticament, el govern espanyol va intentar apaivagar els ànims dels partits independentistes permetent-los participar a la Comissió de Secrets Oficials del Congrés de la qual se’ls n’havia exclòs sistemàticament amb un criteri antidemocràtic i nacionalista. De tant en tant cal recordar a les institucions espanyoles, malgrat sigui picar ferro fred, que els diputats independentistes són representants legítims d’una part del que el seu ordenament jurídic considera que és el poble espanyol, tot sumant un parell de milions de vots. Paradoxalment, aquells que ens neguen el dret de deixar de ser espanyols –si així ho decidíssim-, també normalitzen la negació del valor de la nostra representació dins del seu sistema: un peix que es mossega la cua vergonyós i denigrant.
Sigui per rentar-se la cara davant la comunitat internacional o per mirar de mantenir el fràgil equilibri parlamentari, aquest cop han decidit fer passar per concessió el que hauria de ser preceptiu si és que realment som ciutadans de ple dret –que no ho som-. Ara bé, la convocatòria tenia trampa: el subjecte a tractar era l’espionatge a ciutadans, polítics, activistes i advocats relacionats amb l’independentisme i el contingut que es comenta en aquesta comissió no pot ser revelat de cara enfora de cap manera. Els diputats que hi assisteixen han de renunciar temporalment als telèfons mòbils, només poden entrar-hi paper i bolígraf i, en cas que expliquin res del que allà s’hi ha dit, corren el risc de ser sentenciats amb fins a quatre anys de presó. Per tant, els diputats independentistes havien d’escoltar indignats i estupefactes com se’ls reconeixia que s’havien vulnerat els drets de desenes dels seus correligionaris sense el més mínim dret de protestar. Un cruel joc d’escarni digne de les ments més malicioses: sense informació oficial pots airejar les teves sospites als quatre vents però, ara que ja t’ho han dit a la cara, muts i a la gàbia. O, més ben dit, muts o a la gàbia.
Gabriel Rufian, la cara més visible de l’independentisme català a Madrid, va especular públicament sobre els possibles orígens de l’espionatge contra l’independentisme després d’haver assistit a l’esmentada comissió. Divendres passat vam saber que Ciutadans i Vox ja proposaven engarjolar-lo a partir d’aquestes declaracions i que l’organització ultradretana Manos Limpias ja l’havia denunciat davant la Fiscalia del Tribunal Suprem. Amb aquesta jugada es tancava un cercle viciós i perniciós: l’Estat t’espia i vulnera els teus drets democràtics i, després de reconèixer-ho obertament en seu parlamentària i secretament en comissió, els seus esbirros intenten ficar-te a la presó pel simple fet d’insinuar alguna protesta.
I així és com en aquest estat corromput el món és al revés: el que des de qualsevol estàndard democràtic seria considerat pura delinqüència, a Espanya esdevé defensa de la llei i de l’estat de dret. “Com volen que no els espiem si pretenien independitzar-se?”, repeteixen amb sorna com lloros. En canvi, les víctimes de la malvestat són encalçades i escarnides, sense capacitat per defensar-se de tota aquesta conxorxa perquè, probablement, també els seus advocats siguin objecte dels espies estatals. Tot són suposicions, és clar: si en tingues la certesa tindria prohibit escriure-ho, sota pena de presó.
8 
