I quin espectacle! Guy Debord, el situacionista que va batejar la nostra societat com a “societat de l’espectacle” es bellugava d’alegria a la seva tomba en veure els set candidats a la batllia barcelonina debatent a TV3, tots tractant de convèncer als espectadors per a guanyar les eleccions del diumenge vinent. Tots vestits formaliter. Quatre homes i tres dones; totes, dones i homes, amb pantalons. (Estic esperant que els homes gosen trencar aquesta última barrera i es posin faldilles, no només els escocesos). Tots molt conscients que el seu èxit o fracàs podia dependre del que diguessin en l’ocasió.
Estaven ben preparats; tots són veterans de la vida pública i estan més que avesats a interpretar el seu paper; són anys d’experiència, decennis, en el joc de la vida pública a la societat de l’espectacle. Poden ser verinosos, esmunyedissos, provocadors, hipòcrites, sicofantes, falsaris i sencers a l’hora i l’habitual llarg etcètera. I tots són consumats actors perquè a la societat de l’espectacle, els polítics només sobreviuen si són bons comediants i saben “connectar amb el públic” estar “amb la gent”, fer-se estimar i, sobretot, votar. El seu ofici depèn de la seva capacitat per a fer valer la “paradoxa del comediant” de Denis Diderot.
L’enciclopedista manté que el bon actor (o el bon polític) no és el que es capbussa al rol que interpreta o al programa del partit que defensa; no és el que es deixa “la pell a la gatonera”, com els agrada repetir als nouvinguts de la política. Al contrari, és el que la conserva intacta, el que pren les seves distàncies amb el paper que interpreta i el programa que defensa; l’estudia fredament, el converteix en un model ideal i es guanya a la gent perquè no es deixa devorar pel seu personatge o el seu programa.
Una ullada als resultats de l’enquesta d’elnacional.cat sobre qui ha guanyat el debat de TV3 és una comprovació pràctica de la paradoxa del comediant. El candidat més bé puntuat ha estat Xavier Trias a molta distància de la següent, l’actual batllessa, Ada Colau (59% contra 18% al moment d’escriure això). Per descomptat, altres enquestes en altres diaris tindran resultats diferents i altres escribes trauran conclusions diverses. La societat de l’espectacle és plural.
Trias es va aixecar amb el triomf (encara no sigui per tanta diferència) perquè va ser el més fred i distanciat, en el sentit en què Bertolt Brecht, que havia llegit en Diderot, parlava del “distanciament” de l’actor amb el seu personatge o el programa del seu partit. El candidat de JxC, un partit teòricament compromès amb la unilateralitat, no sembla pas haver-se’n adonat. Mai parla d’independència, però té al seu costat expressament el MHP Puigdemont, patriarca de l’unilateralisme. Paradoxa del comediant, Trias és el candidat que més confiança inspira, el que gaudi de més crèdit.
La batllessa Colau, al seu cop, està vinculada a una imprecisa ideologia d’esquerra que no n’és cap atès que accepta els vots de la dreta i fa servir mitjans immorals per assolir el seu objectiu, sense en demanar ni que fos disculpes. La ideologia, rai, perquè l’objectiu real de Colau és Colau, com va quedar clar amb la reforma ad hoc dels estatuts de Barcelona en Comú. Aquí no hi ha cap paradoxa, cap distanciament, perquè la comedianta s’interpreta a si mateixa.
Pel candidat del PSC, Jaume Collboni, el distanciament no és una opció, sinó una imposició del seu partit que demana el vot “pel canvi”. Impossible fer campanya a favor i en contra de si mateix.
El candidat d’ERC, Maragall, sembla desconcertat pel pragmatisme del seu partit i, per tant, no sap quin personatge ha d’interpretar. Cap distanciament, doncs, cap paradoxa.
L’emissió del debat per televisió i ràdio prova que l’anomenat “quart mur” de l’argot teatral és avui el dels mitjans audiovisuals. La càmera de televisió és el cristall que separa l’escenari de l’auditori, darrere del qual els actors simulaven no veure el públic; per això eren comediants, originalment, “hipòcrites”. Suara els polítics en televisió realment no veuen el seu auditori que es mesura en centenars de milers. En la més estricta “solitud pública”, com deia Stanislavsky, no saben l’efecte que han causat. Han d’endevinar-lo. Per això encarreguen enquestes.
L’espectacle arribarà al desenllaç el diumenge.
14 
5 
