L’equip de govern de l’Ajuntament de Barcelona s’ha ficat en un embolic monumental amb la compra de la Casa Orsola. Per molts motius. Com a víctimes de la seva pròpia propaganda –la del PSOE i el PSC, que volen fer creure que solucionaran a escala local un problema global–, Jaume Collboni i els seus no saben com afrontar la pregunta de què pensen fer amb la resta de cases orsoles de Barcelona. Obligats a admetre que no hi ha recursos públics per anar comprant tots els edificis en mans de fons voltor o simples espavilats, recorren retòricament a l’argument que el que calen són “mesures estructurals”. És desconcertant veure amb quina tranquil·litat reivindiquen aquestes mesures, quan fa sis anys i mig que Pedro Sánchez governa a la Moncloa i, des del 1979, els socialistes només han estat fora del govern municipal els quatre anys de Xavier Trias i la major part del primer mandat d’Ada Colau. Amb l’afegit que a la Generalitat també hi van governar –presidint-la– des de finals del 2003 fins al desembre del 2010. Si ara tenen especialment difícil ni tan sols pal·liar localment el salvatgisme del mercat immobiliari mundial és perquè durant tots els anys que han governat en diverses administracions no han fet res.
Van molt tard i s’han trobat contra les cordes. Pressionats per la classe mitjana progressista de l’Eixample –on interpreten que hi ha part dels seus votants–, han actuat de manera desesperada. Tot i que no era desitjable que la Casa Orsola, ni cap altre edifici de Barcelona, es convertís en un niu de lloguers de temporada per a expats que només parlen anglès i fan créixer la plaga del brunch, l’evolució d’aquest cas i sobretot el final –una victòria per al tenidor– han sigut desastrosos. En lloc de posar fre al problema, l’han potenciat. Han indicat el camí a la resta d’especuladors: portar les seves pressions a l’extrem per generar la protesta ciutadana i mediàtica i acabar venent l’edifici, sense ni molestar-se a reformar-ne els pisos, a l’administració.
Però hi ha una altra derivada que segurament encara havien previst menys des del gabinet de Collboni: tot i destinar diners de tots els barcelonins per intentar apagar un incendi que els encerclava, les flames no s’han apagat. Minuts després de la roda de premsa de l’alcalde anunciant l’operació de compra, el Sindicat de Llogateres feia la seva compareixia i li deia el nom del porc. Independentment del fet que els veïns de la Casa Orsola no siguin el que s’anomena població vunerable –com si no fos prou que t’obliguin a canviar de casa–, el problema de l’habitatge ha arribat tan lluny davant la inoperància de tota la classe política que no hi ha qui aturi la fúria desfermada, que feia temps que existia i que ara s’ha fet més visible. De la mateixa manera que no han desaparegut els independentistes –que no els enganyi el naufragi dels partits independentistes–, no es fondran els ciutadans revoltats pel dret a l’habitatge, un problema transversal del qual molt poca gent poden fugir. Això no s’acabarà a cop de talonari. Els moviments que van de baix a dalt no són suflés. Algun dia ho entendran.
