El distingit periodista i crític dels mitjans d’informació Walter Lippmann va escriure sobre l’estereotip, paraula que, per cert, va ser el primer de popularitzar en el sentit que té actualment: “No hi ha res tan repatani a l’educació o a la crítica com l’estereotip. S’estampa damunt l’evidència en l’acte d’obtenir l’evidència”. Aquesta observació preclara la trobareu al seu llibre Public Opinion, de 1922. D’aleshores ençà s’han creat i consumit molts estereotips, però l’observació continua sent vàlida, com si fos una llei universal del periodisme. Una crítica del periodisme pur potser determinaria que l’estereotip és una forma a priori de la comunicació de masses. Aquesta llei és més evident en el periodisme de vocació influenciadora que no pas en el d’informació, més en el d’opinió que en el d’investigació. Però tampoc no és aliena al d’estricta transmissió dels fets d’actualitat. Tot depèn de la càrrega intencional dels mots, car el llenguatge ens sembla transparent en la mesura que abans ens ha estampat amb les significacions socialment convingudes. El record més antic que tinc de l’escola (vers els quatre anys d’edat) és l’estranyesa de sentir les paraules “ven para acá” pronunciades per la mestra en una llengua que em venia de nou. Probablement era el primer dia d’escola i em trobava als trespols de l’aculturació a què ens destinava a molts infants el desenllaç de la Guerra Civil. Amb aquells mots, la societat sorgida de la desfeta introduïa en el meu esperit la visió estereotipada del món i de la història que engoliria la meva adolescència. Era la mateixa estranyesa de quan alguns adults em preguntaven si jo era català, posant una barrera estereotipada entre la seva procedència i la meva ingenuïtat.
“Les paraules són com petites dosis d’arsènic”, diu Victor Klemperer. “Ens les empassem sense adonar-nos-en i sembla que no facin efecte, però després d’una estona comença la reacció tòxica”. Hi ha periodistes que emmetzinen amb paraules bàrbarament descurades del seu origen i funció. Entabanen els lectors confonent les funcions constatativa i performativa del llenguatge per orientar-los en l’economia de les emocions, més interessats a actuar sobre els afectes dels lectors que no pas a descriure amb pulcritud intel·lectual l’essència de les coses.
Hi ha periodistes que sermonegen amb la suficiència d’un rector que amonesta la parròquia. I si un feligrès s’atreveix a retopar-lo amb una observació discordant, el pretès director de consciència respon amb l’estereotip —llevat del senador americà Daniel Patrick Moynihan— que hom té dret a la pròpia opinió però no als fets propis, apropiant-se dels fets descaradament. Reclamar l’objectivitat per a un mateix i negar-se-la al crític és una manera no exactament educada de silenciar la crítica.
Els fets no són entelèquies, però tampoc no són objectes retirats de circulació i posats en una vitrina amb un cartellet que els classifica segons gènere i espècie per a universal contemplació. Si afectem tenir a l’abast els fets nus i pelats, és que abans els hem aïllat de la riuada d’estímuls que incideixen en la consciència a cada moment. Aquests fets privilegiats per l’atenció no són el fonament inamovible d’un judici definitiu, sinó el resultat d’una disposició particular que els lleva del contínuum del succeir i els interpel·la d’acord amb unes directrius preexistents (estètiques, morals, ideològiques). En definitiva, amb una teoria i potser fins i tot amb un mètode que guia l’interès per determinats fets i el sentit de veritat que el condiciona. En la mesura que sigui sincer amb ell mateix, el nostre periodista hipotètic hauria de preguntar-se si el mandat social d’acotar i descriure els fets per a una determinada parròquia no amaga unes altres prioritats i finalitats. Si els fets no són, ras i curt, una figa de parra per a la parcialitat, i el periodisme un pretext per a l’activisme polític sense la servitud de la disciplina de partit ni haver de patir el desgast i l’assolament mental que comporta immergir-se en l’estereotip sense escafandre.
El parlament, i per extensió la democràcia, és la institució encarregada de debatre els fets socials amb la finalitat d’interpretar-los el més ajustadament possible a l’opinió general. D’interpretar-los, ço és, amb el mínim d’estereotips possible, car l’estereotip és sempre l’expressió d’una parcialitat. Alhora, el periodisme, en tant que poder orientatiu de la democràcia, hauria d’esforçar-se a inhabilitar els estereotips existents i no pas a refermar-los. La toxicitat que ara està de moda atribuir a determinades persones, idees i condicions, la toxicitat com a estereotip, és paradoxalment un efecte d’emprar les paraules de la manera que denunciava Klemperer. Els mots que envaeixen el vocabulari col·lectiu sense aixecar sospita i nien en la consciència de les persones són el corcó de la democràcia. Hom s’adona del perill quan és massa tard per expurgar-los i ja han degradat l’organisme social. L’únic antídot plausible és evitar-los en la pròpia parla, generar defenses racionals com a contrametzina i defugir els mitjans que les propaguen tan bon punt en descobrim la intenció.
