Diu que és conservadora i a mi em sembla una revolucionària. En les formes, en l’actuitud, en l’aparença. Amb ella he parlat moltes vegades sobre la llibertat i crec que ella també la té com un valor molt principal. No sé si arriba al nivell de Beethoven, que la considerava més valuosa que la vida mateixa, però en parla molt. Segurament aquesta Nebrera és la que pot arribar i arriba a més gent , la que fa que al carrer Génova es mostrin cada dia més preocupats: per indisciplinada, per pretendre obrir i oxigenar el nostre sistema polític començant per la pesada maquinària del PP. El problema, obvi, és que els que tenen el poder de canviar els partits són els mateixos que tenen un nul interès en canviar-los. Per això caldrà no tenir pietat, i crec que la Montserrat ja n’és prou conscient. Caldrà matar. Somriure de noia Bond, però pistola daurada a la regatera.
Sedueix, atrapa i allarga la sobretaula. També, cosa difícil de trobar, escolta sense fer veure que escolta. Fins i tot de vegades diria que li interessa enormement el que dic i el que sóc, i que ella mateixa m’està retratant. És d’aquell tipus de persones complicades, complexes i que poden ser insuportables per a molts: però crec que és perquè absorbeix la vida de forma descarada. Això (creguin-me) es perdona poc. Dec tenir espatllat el meu detector d’Opus Dei perquè això que diuen jo no l’hi trobo, tot i que ella ja sabrà. Sí que de vegades sembla com una mena d’estudiant avantatjada del col•legi de les Teresianes que ha decidit aprendre a fer servir la guillotina. La llibertat ens farà lliures, compartim, com si fóssim il•lustrats del divuit (ja ens agafaran un dia per sorpresa els jacobins i la Restauració). Però on menys ens trobem és en el seu concepte radical sobre les esquerres i les dretes. Diu que l’esquerra és autoritària i la dreta és liberal. I si bé és cert que Franco era socialista, i que l’esquerra pot ser molt i molt sinistra, també se li pot dir a la Montserrat Nebrera que liberalisme conservador és un oxímoron. Que l’obsessió per l’ordre establert i per les coses estàtiques és contradictòria, per exemple, amb voler regenerar la política. Que existeix una cosa que és el sentit comú, en efecte, però que precisament el sentit comú sempre ha tingut fe en el progrés. Que hi ha un liberalisme, el de debò, l’originari i autèntic, que és el que fa que alguns McCainistes hagin criticat Obama per “liberal radical”. Però no anem tan lluny: Sarkozy, encara de dretes, s’ha revelat com un transgressor quasi antisistema que parla de justícia i de refundar. Quines coses, oi, Montserrat?
És molt agradable conversar amb persones que tenen força, encara que de vegades adoptin formes huracanades. La bellesa de la Nebrera, que també és incontestable, es troba molt més en el gest que en les faccions. Temes d’actitud. Per exemple als nacionalistes i independentistes es limita a dir-los que la independència no es dóna sinó que es pren: si realment ho voleu, feu-ho. Endavant. Just do it. Però va. I l’independentisme, tant el parlamentari com l’extraparlamentari i l’inconfessat, resta absolutament mut.
No sé si ella aconseguirà els seus propòsits però sí que sé que la perseverança és un valor, i aquest és un dels seus punts més febles. Saber esperar i saber fotre’s. Potser ni tan sols està feta per a liderar una formació política, sinó que ha nascut (com a bona teruliana) a la contra. Sigui com sigui, és a contracorrent que es fan forts els nedadors, i en política catalana podria haver creat una mena de grup parlamentari propi: el dels no-alineats, el dels desobedients, el dels alternatius. El preu per a ella en el futur pot ser el de perdre l’escó del Parlament. El liberalisme de simple oferta i demanda i d’acomiadament lliure, ai las!, té aquestes coses. Diria, però, que si mai aconsegueix els seus objectius serà perquè haurà admès que ella, de conservadora, en té tant com la secció de contactes de l’Egin.
