Mentre trontolla l’Iran dels aiatol·làs, mentre Trump amenaça Cuba i Dinamarca i el que faci falta, al mateix temps que s’acomoda per controlar Veneçuela amb el sector intel·ligent del chavisme, aquí ens hem passat quatre o cinc dies seguits donant voltes al finançament singular com si fos la qüestió clau per al futur del país, cada vegada més encongit, i de la humanitat, cada vegada més espantada.
Hores i hores de televisió i ràdio, d’articles, de reportatges i opinions de tota mena, per terra, mar i aire, de dia i de nit, milers de declaracions de polítics, no han aconseguit traspassar la barrera.
Que no, que a la immensa majoria li és ben bé igual el show del finançament singular o l’asfíxia gradual. Hi ha una esquerda profunda, que no traspassen.
Ja poden dir el que vulguin, perquè no han aconseguit que els diners esdevinguin el centre d’atenció i de gravetat del país ni de res. De soroll moltíssim, fins a l’avorriment. D’excitació dels col·lectius més mobilitzats, força, sobretot per llançar-se els plats pel cap i dir-se el nom del porc com és costum. Però d’impacte social de veritat, en profunditat, res de res.
Sí, ja sabem que podríem fer moltes coses si no ens xuclessin tants diners, de la mateixa manera que sabem que reclamar un tracte just és somiar truites. També sabem que això de les autonomies és una formidable martingala i que cadascú escombra cap a casa seva i totes aquestes coses que repetim fins a l’avorriment.
Però ara sabem una cosa més: que tot aquest encès, dramàtic debat sobre impostos en el qual sembla que ens ho juguem tot, en realitat no és gaire cosa més que soroll. Soroll partidista, més concretament.
No importa massa si els d’Esquerra volen parar una trampa a Junts, si Illa ha estat o no humiliat per Sánchez, com tampoc no importa la xifra exacta, perquè tot plegat és, una vegada més, una grandiosa obra de teatre per guanyar temps i posicions de cara al pròxim cicle electoral, entre aquest any 2026 i el 2028. No és res més que això. Soroll i posicionament.
És evident que el finançament singular, mentre continuem atrapats a Espanya, no el veurem ni en pintura. En primer lloc, perquè els procediments interminables i embolics diversos que hi ha a l’horitzó seran una fabulosa oportunitat per a la confusió. En segon lloc, perquè a Sánchez, per molt desesperat que estigui, per molt brillant que sigui fent jocs de mans, se li està acabant la pista. I, en tercer lloc, perquè, si les eleccions espanyoles es decanten clarament cap a l’extrema dreta, el bloc PP-VOX, ja està claríssim com acabarà tota aquesta comèdia del finançament. Al mateix paquet que la resta de suposades concessions de Sánchez: a la paperera de la història.
El finançament serà, al final, una mena de remake del procés, que tants i tan bons resultats ha donat. La vella política tramposa de sempre, amb la retòrica de sempre, les promeses a tort i a dret, i qui dia passa any empeny i ja anirem veient com ens en sortim el dia que es descobreixi que tot plegat era l’enèsima escenificació no ja de la rendició catalana, sinó d’una obra teatral dolentota, que va només de com els partits salven mobles, cadires i ingressos. Un finançament dels partits i els seus satèl·lits que, per cert, és l’únic que està ben garantit per als anys vinents, si no és que el cel ens cau al damunt: el sistema partidista ja s’ha independitzat… I no li va gens malament.
