D’aquest dia 8 de març se’n diu de maneres molt diferents segons mirades, coneixements, i fins i tot posicionaments polítics, però, certament, el que hauríem de tenir totes claríssim és que no és “el Dia Internacional de la Dona”, sinó el de “les dones”.
Sí: més enllà de si som d’un color polític o d’un altre, de si fem servir més o menys “esses”, el que no té discussió és que de dona no n’hi ha una, sinó infinites, que totes som diferents, i que ho som per molts motius. Seguir parlant de “dona”, en canvi, fa favor al patriarcat, que sí que ens voldria a totes d’una sola manera, fent “un paper” determinat, i essent, més aviat, només “un tema”. Doncs això, que ni som una, ni fem cap paper concret, ni som un tema, així que allunyeu-vos de les xerrades, les commemoracions o dels discursos que diguin allò que “avui parlarem del tema” o “del paper de la dona a… ”, perquè no us hi explicaran pas res que sigui gaire real.
Perquè, ara, així, en sec… Alguna de vosaltres es veu igual a la veïna, com la que ens trobem cada matí al metro, com la de la taula del costat a la feina, o com la que coincideix que fa la mateixa classe al gimnàs?
Que tenim molt en comú, que quan parlem coincidim en algunes qüestions, i que fins i tot sentim empaties o coses que se semblen molt, sí, certament; però que som totes diferents, i que sovint molt, també. I aquí, precisament, la infinita riquesa: a voltes, potser, encara per descobrir, i molts cops, segur, pendent de valorar.
Les dones som diferents, cada una un món, i allò que tenim en comú i que podríem treure als carrers el dia 8 de març i més dies, potser, hauríem de decidir que fossin, precisament, les coses boniques.
El patriarcat ens agafa, ens obre, ens buida de contingut i ens omple amb significats que ens són aliens, a les dones. Certament, ens n’hem d’ocupar, de tot això amb què ens omple el patriarcat, però ens ha passat, i molt, que llavors ens hi hem perdut, i que llavors ens hem oblidat que després de netejar-nos i de treure’ns de sobre el que diu el patriarcat que som (vull dir, el que diuen els patriarques de nosaltres), quedem exhaustes i no pensem que després comença la millor part: la de mirar-nos, nosaltres, com som i amb el que som, la de gaudir-nos.
Perquè som infinitament diferents, sí, però tenim sabers propis, tenim maneres pròpies de relacionar-nos amb el món, tenim maneres pròpies de fer la feina, i tenim sentits que només nosaltres posem al món i que el fan més ric, malgrat que no tinguin ni preu ni valor, aquests sentits, dins el món del capital dels patriarques.
No és igual, això de ser dones, no: no és insignificant, vull dir, però així com sovint hem d’explicar per què no és insignificant en negatiu -per les violències de què som objecte, per les desigualtats a què ens sotmet el món en què vivim, per les iniquitats amb les quals competim en tants àmbits de la vida professional i econòmica i dels serveis- també hem d’explicar-nos, i dir-nos molt, per què no és insignificant en positiu: diguem-nos i mirem-nos de prop les coses boniques que som, les coses boniques que posem en les relacions humanes, les coses boniques que posem al món i com en gaudim tota la humanitat.
Feliç 8 de març ple de les coses boniques que som les dones!
