De vegades no és pas la notícia d’una cosa allò que té relleu sinó el fet que la cosa sigui notícia. El servei meteorològic informa diàriament del fred i la calor, de la pluja i els altres elements, i una nevada a l’hivern no fa notícia. Però si un descens de la temperatura fos presentat com un esdeveniment dins l’espai informatiu del Telenotícies i no pas dins el Temps, la notícia no serien els graus restats al termòmetre sinó el tractament extraordinari d’un fet vulgar. I faríem bé de preguntar a la direcció del programa si hi havia alguna relació imperceptible entre aquest fet anodí i la marxa del món.
Una estranyesa semblant provoca (o hauria de provocar) la publicació de la notícia que una parella ha recorregut a peu mil cinc-cents quilòmetres dels Països Catalans parlant sempre en català i, oh miracle!, sense cap reacció hostil. A peu, amb bicicleta o amb burro, com feu l’amic Pau Guinart quan era més jove que ara, recórrer un país parlant-ne l’idioma no havia estat mai notícia. Però ho és irònicament als Països Catalans, un territori que es defineixi precisament per la llengua.
Deixem de banda la duració de l’aventura, que s’ha allargat onze anys aprofitant períodes de vacances i ha tingut, per tant, importants solucions de continuïtat. Deixo de banda, doncs, la irregularitat del factor temps amb relació a la permanència del factor espai i desestimo, per tant, l’efecte de la relativitat en l’experiment. Talment com si els onze anys haguessin passat debades, els exploradors de l’altra cara del territori troben que, als Països Catalans, com a la Lluna, el revers s’assembla força a l’anvers, les vacances a la quotidianitat i la Catalunya profunda a la superficial. Arreu hi han trobat gent que no entén el català, però amb paciència d’una banda i altra, amb signes i circumloquis, “parlant la gent s’entén”. Com Fernão de Magalhães, el primer circumnavegant, o com els astronautes que van trepitjar la lluna l’any 1972, la parella peripatètica ha aconseguit demostrar que parlar català en terres catalanes “es pot fer”. “Un repte d’allò més inspirador”, reblava el cronista.
Lluny de palesar normalitat, tractar l’ús de la llengua com un repte en posa de manifest l’excepcionalitat. Aquesta és la notícia i no que hi hagi herois de l’autoestima capaços d’aguantar l’idioma al llarg de mil cinc-cents quilòmetres recorreguts en onze anys. Sense saber si la constància incloïa els interludis feiners, és inevitable observar que l’itinerari ha consistit majorment en rutes de senderisme i camins de ronda, amb la qual cosa l’experiència que es presenta com urbe et orbe ha estat més rure que urbe (i no diguem ja orbe). Tanmateix, els pelegrins expliquen que, als hostals, els bars i els restaurants visitats, els treballadors solen ser estrangers, donant a entendre que en aquests espais de pas les condicions lingüístiques són comparables a les dels centres urbans. Però ens queda el dubte si aquests escoltistes de l’idioma perseveraven en indrets de singladura rutinària com ara els CAP, els hospitals, les escoles, les oficines de l’administració, els supermercats i els comerços de les grans ciutats. Si realment ho han fet durant onze anys en la quotidianitat metropolitana, la notícia no seria tant que es pugui fer com que fer-ho és tota una odissea.
Al capdavall, allò que la gesta demostra no és la precària normalitat de l’idioma sinó l’anormalitat d’una cultura incapaç d’acomplir la condició necessària per conservar-se: retornar al català l’estatus d’opció per defecte en totes les situacions. Recordant la frase arxicitada de Josep Pla: “El meu país és allà on, quan dic bon dia, em responen bon dia”, els excursionistes volen dir una cosa balsàmica, però en diuen una d’inquietant. El país, diguin què diguin els essencialistes, no és immutable ni en el temps ni en l’espai. Catalunya es va estendre i ara s’encongeix amb l’idioma, perquè el món, els pobles i fins i tot l’ésser humà són fets d’esdeveniments i no d’estats permanents, idees platòniques o substàncies aristotèliques. Aquí s’aplica el raonament abductiu d’acord amb el qual, si sembla un ànec, neda com un ànec i nyequeja com un ànec, probablement és un ànec. Una persona que parla en català per costum té moltes probabilitats de ser català, i un país on el català s’esvaeix de les converses i amb prou feines se sent en grans extensions del territori té moltes probabilitats de no ser-ho.
Si portéssim més lluny la idea que no hi ha entitats eternes sinó situacions canviants i neguéssim, amb Hume, que els fenòmens s’encadenen mitjançant causes, cauríem en un escepticisme tan gran que de res no ens servirien els raonaments habituals per explicar la resignació lingüística. Ni la dictadura de Franco ni les sentències judicials en democràcia ni l’allau migratòria ni la incúria dels governs de CiU ni la feina de sapa dels socialistes ni l’agressivitat dels seus fills pròdigs, els Ciutadans, no tindrien cap valor explicatiu. Però llavors tampoc en tindria detallar els canvis socials ni la història entesa com a transformació de situacions anteriors. El món, i amb ell la llengua, es desfarien en sensacions i no podríem copsar-ne les transicions. Tanmateix, al desfici actual no s’hi ha arribat per atzar. Des del segle XIX, quan els dramaturgs omplien la quota obligatòria de castellà al teatre amb quatre mots en boca de personatges odiosos, fins a la cultura popular actual gairebé tota en castellà, hi ha una llarguíssima cadena de claudicacions individuals, de rendicions, contemporitzacions i covardies.
Com tot allò que és viu, les societats canvien i amb elles les llengües que viuen o moren en boca dels parlants. Aquesta és la notícia del viatge de mil cinc-cents quilòmetres sense abdicar del català. Sense abdicar-ne, però sense rebre sempre bon dia com a torna d’un bon dia. L’experiència és notícia no pas perquè no hagi suscitat reaccions hostils, sinó perquè la satisfacció de no topar amb actituds intransigents delata l’expectativa contrària. I al capdavall demostra que tot el que es pot esperar, anant amunt i avall de terres que havien estat de parla catalana, és la tolerància que en el millor dels casos concedeix la majoria hegemònica a les minories marginals.
