La publicació de cada onada de l’Enquesta d’Usos Lingüístics -que encarrega i paga el govern- atia el foc i l’alarma. Fa uns quants anys el sociòleg -de referència- Joan Estruch sentenciava en una entrevista: “Davant una enquesta hi ha dues opcions raonables: no contestar o mentir descaradament. Les enquestes parteixen d’una ambigüitat fonamental i és que fan veure que reflecteixen quin és l’estat de l’opinió pública quan, en realitat, la finalitat bàsica de l’enquesta és crear opinió pública”. Estruch facilita sempre la idea precisa i raonada. Convé no refiar-se’n, de les enquestes. No donen la llum necessària, però també és veritat que no tenir-ne només fa foscor.
En tot cas, no en calen gaires, d’enquestes, per arribar a la conclusió que el català retrocedeix a tot arreu del domini lingüístic, i en uns llocs més que en altres. Retrocedeix dramàticament, per exemple, al País Valencià. Ha retrocedit del tot -tant, que ja és un residu- a la Catalunya Nord o a l’Alguer. Retrocedeix molt a les Illes Balears. No retrocedeix tant, però també, a la Franja. I retrocedeix a Catalunya, segons sembla i es comença a palpar, darrerament d’una manera que aborrona. Andorra és un cas apart, però els efectes benefactors d’un estat propi queden ben matisats quan aquest estat queda laminat i encaixat entre dues realitats tan categòriques com la francesa i l’espanyola. Això és una radiografia de grans territoris. Òbviament, després hi ha les grans diferències entre petits. Entre les zones rurals i les urbanes, per exemple.
Diuen les darreres enquestes que el percentatge de parlants habituals al País Valencià no arriba al 20 per cent. I diuen també que a Catalunya tot just supera el 30 per cent.
En el cas de Catalunya és del tot ingenu -d’un candor temerari- afirmar que les darreres i enormes onades immigratòries no hi tenen res a veure. Aquestes onades, unides a les de les dècades del 50 i el 60, han conformat el mapa de llengües actual del Principat, en el qual han aparegut més idiomes que mai i és igualment constatable que el castellà s’ha imposat com a llengua de relacions primeres i bàsiques entre tots, sobretot a les ciutats.
Això, però, no vol dir que se’n puga atribuir a aquesta immigració la responsabilitat o, encara pitjor, la culpa. Aquí no hi ha culpables. Només hi ha unes actituds -dels uns i dels altres- que fa que les coses siguen com són. La immigració provinent de l’Amèrica Llatina, per exemple, arriba a Catalunya amb la idea que arriba a Espanya, on es parla la seua llengua. Una idea que s’han format per una informació que desinforma sobre el país. Que aquesta idea canvie depèn, sobretot, no d’ells, sinó dels mateixos catalans. Una altra cosa és acceptar que quan diem “catalans” no tots diem la mateixa cosa. Perquè un català amb el castellà com a llengua d’ús familiar i preferent no abordarà la qüestió de la mateixa manera que un català amb el català com a llengua d’ús familiar i preferent. I encara, en aquest darrer grup, no se sentiran igualment motivats un català amb sensibilitat per la llengua pròpia o un altre que relativitza l’assumpte o que se’n fot.
Si comencem a establir una relació de conjunts i subconjunts, al remat se’n pot deduir que la pervivència -el vigor- de la llengua depèn de l’ànim i l’acció d’un percentatge minoritari de catalans. Això, d’entrada, no és un gran problema, però dificulta els resultats finals de qualsevol acció. També cal tenir en compte que Catalunya és el territori catalòfon on les institucions, les administracions, s’hi presten més. Amb més o menys voluntat, sinceritat, intensitat o efectivitat, que no solen ser sinònims, però amb una actitud compartida, comuna, que no és als altres territoris.
També és a Catalunya o la preocupació -el dolor, ai!- de llengua és més accentuat. On hi ha més catalanoparlants conscients de la necessitat de frenar la desertització lingüística. Aquesta desertització no és natural, sinó el resultat de segles d’imposició d’una hegemonia del castellà que segons qui considera, com el propi nacionalisme, banal.
És a Catalunya, doncs, on la resposta per frenar el retrocés del català pot ser més intensa i més efectiva. I ha estat Catalunya, des de fa cent cinquanta anys, el referent que ha provocat respostes -favorables o hostils- en els altres territoris. És altament probable que sense la Renaixença -i totes les cues culturals i polítiques que se’n van derivar-, tal com va brotar al Principat, el català ara només seria un residu rural, fàcilment extingible o extingit, als altres territoris. L’anticatalanisme -espanyol, valencià, mallorquí, aragonès o francès- n’és ben conscient. La paranoia catalanòfoba que, sobretot, tant s’ha articulat i enramat al País Valencià -amb idees salvatges i odi recurrent des del republicanisme blasquista fins al blaverisme o l’espanyolismes actuals-, així ho constata.
És, doncs, a Catalunya, on la reacció pot ser més efectiva i més profitosa. I convé aprofitar el moment actual, d’un pic de consciència més agut, perquè cada retrocés dificulta la reacció posterior. Per reaccionar cal tenir en compte una idea òbvia, vella i astuta, sempre aprofitable. Les llengües avancen o retrocedeixen marcades pels conceptes d’utilitat i prestigi. Poden aguantar, es poden recuperar, si són útils i si són prestigioses. El castellà -agrade o desagrade- és útil i prestigiós a Catalunya. El català no pot deixar de ser-ne.
L’acció de les institucions públiques és important en els dos fronts, però la conscienciació dels parlants hi és determinant. Els mitjans de comunicació públics i l’escola són els pilars bàsics per la pervivència de la llengua, però tant els uns com l’altra poden quedar asprament reduïts a guetos, més o menys perdurables i aprofitables, sense la decisió d’un nombre significatiu de parlants. Són els parlants, per exemple i prioritàriament, els que no han de canviar de llengua davant algú que no coneixen o que se’ls adreça en castellà. Cal reconèixer amargament que és una qüestió de militància -esforçada, fatigosa-, però que només la militància d’avui pot portar a la normalitat -a la banalitat- de demà.
