L’anunci per part del govern espanyol del reconeixement de Palestina ha destapat la caixa dels trons i s’han arribat a produir anècdotes que no sabria si definir com folklòriques, surrealistes o simplement beneites. I provinents de totes les bandes; juraria que la ximpleria és l’únic gènere que es reparteix en règim d’autèntica igualtat. La primera anada d’olla és pensar que aquest reconeixement té cap efecte pràctic. De fet, es tracta d’un simple gest institucional i diplomàtic, tan audaç com es vulgui, que no comportarà ni intercanvi d’ambaixadors ni creació de delegacions consulars, perquè la previsió és que continuïn operant les oficines que ja existeixen a l’estat espanyol i a Israel.
Potser algú es pensa que el gest hispànic dispararà la força negociadora de l’autoritat palestina, o la situació de les persones que se senten atrapades a Gaza; m’inclino per posar-ho en dubte. Cal recordar que Palestina ja és reconeguda com a estat per 142 nacions amb cadira a les Nacions Unides, i el canvi de status ha estat bàsicament nominal. És a dir, no ha suposat cap canvi ni cap millora sobre el terreny. Els que no l’han reconegut fins ara, són sobretot aliats dels Estats Units que no volen malmetre les seves relacions ni amb la gran potència ni amb Israel. En el cas de la Unió Europea, aviat seran prop de la meitat de membres els que hauran fet el pas. Entenem que la decisió espanyola, pendent de ratificació aquest dimarts, és més un espot domèstic de campanya que no pas un terrabastall internacional. Venen les eleccions europees, i Pedro Sánchez vol fer allò tan propi del PSOE, que consisteix a presumir d’esquerranisme… Només a l’altra punta del món.
Suposo que el motiu de fons de la gesticulació arrenca de les enquestes d’opinió. S’ha detectat que el conflicte del Pròxim Orient desperta passions, i avui en dia el suport a la causa palestina sembla un valor en alça. Però al capdavall, cal assumir que es tracta d’un acte bàsicament simbòlic. I sense menysprear la potència dels símbols, diguem també que les reaccions de la part israeliana són més aviat desmesurades. La retirada d’ambaixador no sembla gaire justificada, quan Israel té relacions del tot normals amb els 142 països mencionats abans, països que van prendre la mateixa decisió que Sánchez sense rebre les mateixes atencions ni generar el mateix soroll.
Certament, que una vicepresidenta del govern espanyol digui que volen alliberar Palestina “del riu fins a la mar”, no és un prodigi de la diplomàcia. Però el crit de guerra dels fedayins ve a ser un Mori el Borbó! d’allà, tirant a retòric; és impensable que el clam realment porti a una expulsió massiva dels israelians, o ni tan sols ajudi els militants palestins a avançar un sol pam. Llavors, una mica com a rèplica, apareix el famós vídeo en el qual es ridiculitza Espanya amb uns dansaires de flamenc, que donen cops de taló i piquen de mans amb el rerefons d’imatges truculentes i una sobreimpressió que diu Gràcies, Espanya (pretesament signada per Hamàs). Francament, la cosa és tan estereotipada i facilota que no pot fer mal. És cert que el ministre d’Exteriors Israel Katz ha repiulat el clip, a la manera d’una acusació de terrorisme còmplice. Amb tot, el que realment se’n desprèn és que en aquest cas, les neurones s’escalfen amb facilitat.
Ho hem pogut comprovar de nou quan una diputada israeliana ha demanat al seu govern que, per contestar el reconeixement de palestina, el govern israelià hauria de reconèixer Catalunya com a estat sobirà. Ja he vist gent emocionada amb la notícia, expressant el secret desig que des de Jerusalem es doni un cop de mà al nostre independentisme. Sap greu informar que es tracta només d’un comentari a la Knesset (parlament), al qual el govern de Netanyahu no s’hi ha adherit, i que amaga una irritació fogosa prou semblant a la del vídeo esmentat més amunt. Entre altres coses, la simpàtica diputada ha demanat que també s’abordi la independència del País Basc, Galícia, Andalusia, Aragó, Canàries i també el País Valencià i les Illes. Amb la qual cosa potser es tracta de la proclama més confederal que s’hagi produït mai en seu parlamentària… així com la menys sincera i efectiva.
Fa pena que, davant la cruesa, la mortalitat i la penúria extrema que els enfrontaments estan provocant a la Franja de Gaza i d’altres territoris, alguns ens vulguin entretenir amb una pirotècnia tan simple com indigna. Com si el més important fos prendre partit i abraçar les jugades del brètol de torn, simplement perquè forma part del nostre bàndol. I com si el menys important fossin les famílies que, dia rere dia, esperen angoixades que la comunitat internacional faci alguna cosa útil per ajudar a tancar el seu patiment.
