Eduardo Mendoza ens té acostumats a la ironia fina, però aquesta setmana sembla haver confós la sàtira amb el desconeixement de la gènesi d’una nació. Proposar l’eliminació del nom de Sant Jordi per batejar la jornada com a “Dia del Llibre” —sota l’argument que el cavaller era un “maltractador d’animals” que no sabia llegir— no és només una sortida de to surrealista; és una lectura profundament miop del que significa un símbol. L’argumentació de Mendoza cau en el parany de la literalitat anacrònica. Jutjar un personatge llegendari del segle IV (o del segle XV, segons la versió de la Llegenda Àuria) amb els valors del segle XXI és un exercici d’una mandra intel·lectual sorprenent per a algú del seu nivell. El drac no és un animal. En la simbologia medieval, el drac no és una espècie protegida, sinó la representació del mal, la por i el caos que terroritzava la població. El cavaller, per la seva banda, no és un analfabet, perquè Sant Jordi no és un personatge històric que hagi de passar oposicions a bibliotecari. La seva figura representa el rescat de la cultura, que es personifica en la princesa, davant la barbàrie, el drac.
Mendoza sosté que el sant “no hi pinta res” en el món dels llibres, però això és un error. Sant Jordi no és una simple fira comercial; és una construcció col·lectiva on la rosa (el sentiment) i el llibre (el coneixement) s’uneixen sota el mantell d’una llegenda compartida. Despullar la jornada del seu nom és buidar-la d’ànima, convertir-la en un tràmit logístic de venda d’estocs, perquè, potser, això és l’únic que l’interessa. Ara, i enmig de la polseguera que han creat les seves paraules, hi ha hagut gent com el president de la Cambra del Llibre, Patrici Tixis, o el regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, Xavier Marsé, que han dit que tot es tractava d’una “broma” i el segon ho ha atribuït a “un finíssim sentit de l’humor” –l’humor és tan fi que no fa ni puta gràcia–, però, a més, el protagonista ni s’ha immutat ni ha fet cap mena de pronunciament després de la polèmica que ha generat la seva sortida de to.
Si el que busca l’escriptor és una celebració asèptica, despullada de mitologia catalana i centrada exclusivament en el producte editorial, té una solució ben fàcil: la Feria del Libro de Madrid. Allà, efectivament, no hi ha dracs, ni roses, ni princeses que se salven a través de la paraula. Hi ha casetes, cues i una organització impecable, però manca la màgia d’un carrer que es reconeix en un cavaller que, per sort, encara ens recorda que la cultura és l’arma per vèncer qualsevol monstre. Coincidint amb la proposta d’Eduardo Mendoza, Segell Fosc ha posat en marxa una recollida de signatures per exigir la retirada de la màxima distinció de la Generalitat a l’escriptor. Bé, no caldria, si Mendoza rebutja una celebració catalana com Sant Jordi, potser hauria de ser ell qui, en honor a les seves paraules, retornés la Creu de Sant Jordi que la Generalitat, sota presidència de Jordi Pujol, li va atorgar l’any 1995 per “la seva defensa de la llengua i de la cultura catalanes”.
