Sí, m’encanta llegir-me, cada quinze dies, aquí, en aquest espai cedit per El Món, en català. Encara no soc capaç d’escriure-ho jo mateix –arribaré a fer-ho, m’he promès–. M’encantava també, haig de dir-ho, llegir-me en portuguès, en francès o en anglès quan vaig ser corresponsal de mitjans diversos a Lisboa, Ginebra o Toronto, que és ciutat, per cert, perfecta i pacíficament bilingüe. Em sento, en aquest sentit, internacionalista, signifiqui el que signifiqui en aquests moments, i em costa entendre l’exclusivisme, la confrontació i el tancament de fronteres lingüístiques, el retorn a aquesta Babel que, en el fons, mai hem abandonat del tot.
Imprudent com sóc, fico el cap en aquest barril de pólvora. Sé que les meves opinions xocaran frontalment amb les de molts lectors d’aquest diari, al qual constantment agraeixo el seu acolliment, sabent, com saben –no és difícil comprovar-lo, sospito–, que no comparteixo moltes coses de la seva línia editorial. Escric i parlo en bastants mitjans de la línia dels quals discrepo i que discrepen del que dic. M’he resignat al fet que em tolerin com a una bestiola rara –no és, per cert, el cas d’aquest periòdic–, una guinda vermella, blava o rojigualda, en mons bipolars, enfrontats. Escriure i que et deixin escriure allà on no comparteixen la teva opinió, fins i tot on la línia és la contrària, és mostra de tolerància que hauria de proliferar molt més. Rara avis, en tot cas.
Em dol veure judicialitzat un dret, el de què cadascú parli com li vingui de gust i eduqui els seus fills en conseqüència. La intervenció dels jutges, es tracti del que es tracti, sempre redunda en una major animadversió entre les parts i, em temo, en una certa retallada, no nego que a vegades justificada, de la llibertat: mal assumpte quan els litigis arriben als tribunals.
Però em dol encara més veure com des d’aquesta política testicular que ens inunda, en la qual tot es fa per cullons –en castellà sona pitjor–, es desqualifica al discrepant, a qui vol ser diferent, o es llancen anatemes contra els quals tracten d’aferrar-se i només valorar els seus. Hi ha fins i tot qui predica un “article 155 permanent” per “subjectar” la “rebel·lió catalana”. Encara sort que la immensa majoria de la societat espanyola abomina d’aquests ‘falcons’.
Però no hi ha termes mitjos en aquesta guerra en la qual estem embarcats: és el meu o el teu, i no hi ha tripijocs. No cal deixar ferits en el camp de batalla idiomàtica, diuen, i llavors se’t llancen a degollament des d’una trinxera o l’altra. I així ocorre després, que fins som incapaços de concertar un campionat esportiu d’abast internacional, i no cregui vostè que això últim res té a veure amb l’assumpte del qual estic tractant. Malament ens entendrem en qualsevol terreny si comencem per crear un conflicte lingüístic.
Alguns creiem que, en aquest desacord, totes dues parts tenen raó i raons. Però la raó es va perdent quan es prefereix el clarí bèl·lic a l’argumentació. A vegades em sento perdut a la meitat del camí, en el quilòmetre tres-cents, sentint, desconcertat, el baluern de la batalla. A vegades fa la sensació que cal buscar l’enemic principal en, per exemple, Madrid. O, des de l’altre costat, a Barcelona, en una guerra sense quarter. M’agradaria creure que una de les dues parts té tota la raó i, no obstant això –segur que algun lector em dirà ‘pactista’, o tebi, o ambigu–, sé que no és així. El pitjor no és tenir només una part de la raó: el pitjor és creure’t en exclusiva en possessió de la veritat, no cedir ni una part de la veritat als altres.
Cal parlar. Crec que és urgent parlar-ho entre els dos vèrtexs. Trobar un llenguatge anímic comú. Em costa entendre la moratòria imposada a la trobada entre Pedro Sánchez i Pere Aragonès, en el qual haurien de tractar-se alguns temes més a més del Catalangate, després agreujat artificialment amb el Moncloagate, per si no hi hagués hagut suficients desficacis. Comença a haver-hi massa temes pendents, podrint-se, i no m’agradaria que això acabés necessitant un intèrpret perquè els dos interlocutors, asseguts cara a cara en taules en les quals es col·loquen cada vegada més distanciats, com fa Putin, acceptin que poden arribar a entendre’s.
No vull afalagar a ningú, i no tracto de congraciar-me amb ningú (em sembla que és obvi), però reitero el que escrivia al començament: m’encanta llegir-me en català, que és llengua en la qual, a poc a poc, progresso. Cada dia em sento més volterià, suposant que fos Voltaire l’autor autèntic de la frase: “Jo, que avorreixo el que vostè diu, donaria la vida perquè vostè pugui continuar dient-ho lliurement”. En qualsevol idioma, afegeixo jo. Haig d’anar una mica maldestre avui, però confesso que no acabo de comprendre aquest conflicte lingüístic, absurdament plantejat, des de dalt, en percentatges o reials decrets. Com si el llenguatge, que plasma cap a l’exterior el nostre pensament, no fos un patrimoni exclusiu de la persona, com si calgués parcel·lar-lo i no deixar-lo volar en llibertat.
7
1
