Qui és capaç de defensar a aquestes alçades de la tercera restauració borbònica que tot això de la Constitució és seriós? Encetat el nou mil·lenni i a partir del moment en què José María Aznar va usurpar el terme “patriotisme constitucional” a Sternberger i Habermas per definir el nacionalisme espanyol de tota la vida, la perversió de l’adjectiu va acabar contaminant-ne el substantiu. Perdó, no va ser ell. Ell no, que no hi arriba. Va ser la Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales, que és el laboratori que presideix, creat per elaborar i difondre melassa mutant. Què és ara la Constitució? El Fuero de los Españoles. I què és el patriotisme constitucional? El Todo por la patria, i gràcies.
Seguint la línia de coherència nacional, els defensors de la pàtria -espanyola, no cal dir-ho- van decidir abandonar el nom amb què el general Franco designava les pròpies files –“nacionales”- i aparèixer davant el món com “constitucionales”. Quan un falangista o un requetè prenen la bandera del “constitucionalisme” i recuperen el decret d’unificació, però, en lloc de FET y de las JONS, es rebategen com “constitucionalistas”, queda ben clar què vol dir el constitucionalisme espanyol i la Constitució espanyola per a ells.
I encara així, i després de cinquanta anys de la mort de Francisco Franco, hi ha instàncies de l’Estat impermeables al constitucionalisme de tall aznarista. Quin cató constitucional regeix a les casernes militars? Quina cartilla constitucional es canta l’Acadèmia d’Oficials de Saragossa? Més val no saber-ho. El PSOE mai s’ha atrevit a entrar-hi de debò i al PP ja li està bé. Només de tard en tard, la bèstia trau la cresta i es fan públics manifests, proclames o cartes dirigides a sa majestat el rei on oficials, sempre en la reserva o retirats, canten les excel·lències del constitucionalisme com ells l’entenen. Títol preliminar: “Ardor guerrero vibre en nuestras voces y de amor patrio henchido el corazón, entonemos el himno sacrosanto del deber, de la Patria i del Honor. ¡Honor!”.
En la gran farsa democràtica espanyola, el cinquè poder -el de tota la vida-, l’espasot, calla, però tothom sap que només deu obediència i lleialtat al rei de bastos. I així van passant els anys, dissimulant i xiulant davant certeses incòmodes. I potser sí, val més que siga així.
Sabent, doncs, que hi ha un “constitucionalisme” encara més primari i aspre que el d’Aznar i del que perpetren les majories judicials, s’entén que, ni que siga per inèrcia, fins ara tant el PSOE com també el PP s’han estimat més mantenir allunyats els militars de les instàncies civils. Des del marquès de Gutiérrez Mellado, per exemple, el ministre de Defensa no ha tornat a ser un oficial, tret de José Bono, que es movia en aiguamolls inclassificables.
I tot anava així fins que el president de la Generalitat valenciana ha decidit nomenar vicepresident del seu govern el tinent general més o menys retirat Francisco José Gan Pàmpols. Un militar d’altíssima graduació serà a partir d’ara el màxim responsable de la reconstrucció després dels efectes devastadors de la DANA. Gan Pàmpols proclama que encara el repte “com un servei a Espanya”. -ardor guerrero-, garanteix que deixarà el càrrec quan s’engeguen els plans de recuperació -això potser equival a dir que hi serà trenta anys- i adverteix que no obeirà consignes “polítiques” o “partidistes”. Àngela Maria! Quines consignes li pot traslladar Carlos Mazón que no siguen polítiques?
Sobre el nou vicepresident, se n’han escrit de tots els colors. Des que fins ara treballava en un xiringuito de l’OPUS -de xiringuito en xiringuito i tire perquè em toca-, la Fundació Etnor, fins que quan va passar pel programa televisiu de Miquel Calzada fa anys es va fer dir Francesc Josep. I també que parla català. Al·leluia! Això vol dir que Gan Pàmpols serà l’únic membre del govern de Mazón que parlarà valencià. Valencià de Figueres. No sempre es perd.
Carlos Mazón ha estat el primer polític espanyol que eleva un militar a una màxima categoria civil. El president de la Generalitat valenciana ha trencat una regla democràtica que regia des del 23F. Potser ho ha fet perquè els seus civils no en saben. Ho han demostrat abastament aquests dies. Però el precedent és arriscat. Si quan els civils no en saben arriben els militars… Mazón, que és un ignorant polític més gran que el castell de Santa Bàrbara, ni s’ha parat a pensar quines conseqüències se’n podrien derivar. Potser ho ha fet també perquè d’aquesta manera Alberto Núñez Feijóo no s’atrevirà a censurar les faenes de reconstrucció. Qualsevol s’encara amb la fidel infanteria. D’aquesta manera, el president de la Generalitat es podrà presentar a unes noves eleccions. I desfilar amb la guàrdia mora quan guanye.
Gai Juli Cèsar Germànic August, àlies Calígula, va nomenar cònsol el seu cavall per afrontar i humiliar el Senat. O això diuen. El cas de Carlos Mazón és exactament el contrari. Un equí ha nomenat cònsol l’emperador ves a saber per què. Que vinga Suetoni i que ho escriga!
