La denominació Països Catalans -i tot el que en penja, que pot ser variat i a gust del consumidor- és tan lloable, assumible, criticable o rebutjable com qualsevol altra. Encara ara, més enllà de noms oficials, corre la tinta entre despistats sobre les diferències entre Holanda i els Països Baixos. Què vol dir exactament Països Catalans? Qui va ajustar i va intentar enramar aquesta denominació -que tenia algun precedent històric- va ser Joan Fuster en l’atrevit, aclaridor i descarat opuscle Qüestió de noms.
Per a Fuster, els Països Catalans eren una nació, una però diversa. Òbviament. Perquè, en cas contrari, no calia fer servir l’epítet en plural. El mateix assagista ho va explicar unes quantes vegades, després d’aquell llibret, en entrevistes i altres aclariments. Però on Fuster veia una nació plural, que ell volia en procés convergent, uns altres han vist, per exemple, només una comunitat lingüística.
Sense dramatitzacions, els projectes nacionals -els projectes polítics- mentre siguen projectes són propostes. I com a propostes han de ser tractats. Si és possible, en un debat serè i civilitzat.
La nació de Fuster, per exemple, no és la nació de Joan Francesc Mira, que a La nació dels valencians formula unes altres hipòtesis i marca separadors interessants entre nació històrica o política, d’un costat, i lingüística i cultural, de l’altre. Si Fuster és la font primigènia i ja llunyana de l’actual valencianisme polític, Mira n’és el referent més immediat, amb el qual s’identifica més.
És cert que el topònim en qüestió ha estat, des que es va entrar a escena -més aviat, en litigi-, una font de conflictes i problemes que ha tingut un alt cost polític per al valencianisme. No és estrany, per tant, que una gran part dels nacionalistes valencians, per molt catalanistes que es puguen sentir, s’estimen més no enarborar-lo, i que se n’haja reduït l’ús a unes entitats i a uns partits majoritàriament del Principat, seguint la mateixa terminologia fusteriana.
No debades. L’acusació “catalanista” o “panca” -equivalent a valencià traïdor o venut en l’argot anticatalà a l’ús- ha tingut un rèdit polític important segons el moment. L’anticatalanisme valencià -també conegut, potser de manera excessivament simplificada, com blaverisme- va començar a prendre forma -la forma definitiva en què s’ha fet conèixer en aquestes darreres dècades- durant la transició.
Hi ha diversos experts -n’hi ha per a tots els gustos-, alguns de ben solvents, que han considerat l’article “La paella dels Països Catalans -signat per Manuel Broseta i publicat a Las Provincias el 23 de juliol de 1978- com el punt d’inflexió del gir de la dreta local i del mateix diari en la qüestió nacional valenciana. El 1972 havia arribat a l’únic diari de propietat privada que havia sobreviscut la guerra i el franquisme una nova subdirectora, María Consuelo Reyna, procedent d’una de les branques de la família propietària.
La nova subdirectora -directora, de fet-, jove i amerada lleugerament dels nous aires polítics, va intentar modernitzar i valencianitzar -només suaument- el rotatiu. Cap al final de 1977 tot allò va canviar. I la mateixa Reyna i el mateix Broseta -llavors ja referent dins la Unió del Centre Democràtic d’Adolfo Suárez- van decantar el diari cap a posicions molt més reaccionàries, antivalencianistes i anticatalanes. Tots dos van veure en aquell moment l’anticatalanisme com una maniobra que els podia resultar ben útil.
Si Manuel Broseta publicava el 1978 el breviari bàsic del gir de la UCD i activava l’anticatalanisme sobretot a València i a les comarques veïnes, María Consuelo Reyna certificava la defunció d’allò que alguns havien batejat com “la primavera de Las Provincias” amb un nou article propi publicat el 24 de maig de 1980 amb el sinistre titular “Adiós al País Valenciano”.
En aquells dos textos -en aquells dos epitafis- hi ha condensada tota la doctrina i tota la mala llet que va definit l’anticatalanisme valencià durant dècades. I ací anticatalanisme equival a dir espanyolisme autòcton. Parafrasejant a la inversa Joan Fuster, els nacionalistes espanyols al País Valencià poden dir ben pagats: “Ser anticatalans és la nostra manera de ser espanyols”. Els lectors que s’hi vulguen doctorar poden llegir els textos impecables sobre el fenomen que han publicat Francesc Viadel i Vicent Flor. O les aportacions interessants en aquest àmbit d’Alfons Cucó.
L’anticatalanisme ha fet mal, molt de mal, al País Valencià. Ha estat el banderí, la corneta i el tambor per a provincianitzar-lo, per a desvalencianitzar-lo en les darreres dècades. No s’entén la dreta valenciana sense aquest recurs i patologia. No s’entén tampoc el nivell de castellanització de la societat valenciana actual sense un conflicte en què el discurs hegemònic va convertir els valencians que volien sobreviure com a tals en renegats, traïdors i quintacolumnistes d’un perill català que faria riure si no haguera fet plorar tant.
Mentre el PSOE -molt abans- i el nou valencianisme polític ara agrupat a Compromís -més tard- han anat abandonat banderes i esquivant un debat nacional que consideren que els perjudica, el Partit Popular encara fa ús de l’anticatalanisme de manera recurrent. Només quan li interessa. Els populars no recorren ara tan sovint a la patologia nacional que els identifica potser perquè consideren que ja no els cal tant, perquè amb l’espanyolisme rampant ja en tenen prou. És el cas de VOX, que galleja espanyolisme desbocat i només atia l’anticatalanisme com a reflex autòcton del que fa a Madrid la seua matriu. Del regionalisme folklòric a què recorria l’anticatalanisme en els anys setanta, en VOX ja no en queden ni les cendres.
Va ser Eduardo Zaplana, quan va arribar a la presidència, qui va mirar de traure gas a la bandera anticatalanista. En tenia altres i, a més, l’acord entre José María Aznar i Jordi Pujol li recomanava no atiar excessivament un foc que podia ser contraproduent i que va quedar reduir a les brases. Zaplana era un pragmàtic. Poc amic -o enemic- de les banderes i molt amic de les comissions.
L’actual president de la Generalitat valenciana, Carlos Mazón, prové d’aquesta escola. L’escola zaplanista. A més, és alacantí i a Alacant ciutat l’anticatalanisme queda llunyà. No és un recurs útil del tot. Per desgràcia, de vegades fa més mal i forat l’antivalencianisme. València és un perill com a recurs molt més pròxim i efectiu a Alacant que Catalunya. Mazón és un possibilista que, com Zaplana, juga amb altres banderes i banderins. I malgrat això, el president, que no se sol expressar mai en valencià, ha sorprès darrerament amb algunes fintes que podrien semblar sobreres.
Durant les festes de Gràcia una pancarta va traure la son del president valencià. Signada per Arran, proclamava: “Benvinguts a la vila de Gràcia. Això és Espanya. Som Països Catalans”. Una pancarta més a la Gràcia bulliciosa de l’agost pot tenir tant de ressò com un anunci de torró de Xixona a les festes de Sants. Però aquesta vegada algú va voler multiplicar-ne l’efecte. Carlos Mazón va utilitzar el suport que li brinda Elon Musk per recuperar el credo de Manuel Broseta: “Exijo a las autoridades catalanas la retirada inmediata de este insulto supremacista. Los països catalans ni existen ni existirán. Si no respetáis nuestro Estatut, no respetaremos el vuestro. Es así de sencillo. En la Comunidad no nos arrollidamos”.
En aquest breu text hi ha apinyats tots els punts doctrinaris de l’anticatalanisme que Broseta va definir l’any 1978 a Las Provincias -ara ja no cal Las Provincias perquè hi ha Twitter-: una conjura catalana, una intromissió intolerable, un supremacisme -abans en deien colonialisme- inadmissible, un deliri execrable -“càncer”, segons l’havien definit els partidaris de Blasco Ibáñez i, dècades després, Fernando Abril Martorell-, una agressió maligna, una amenaça diàfana i una voluntat de resistència a l’estil, més que saguntí, numantí.
“Els valencians no ens rendim”, proclama Carlos Mazón. Als ulls dels seus avantpassats, poc es podien rendir els valencians als catalans, contra els quals no van combatre mai. L’única rendició real, ara acceptada i assumida com a virtut pel president i pels qui el voten, és la que denunciava el pare Jeroni Porcar arran de les Corts de Montsó el 1626, quan considerava els seus compatriotes “folls” i “molls” per haver “venut i perdut i traït la terra” contra un rei que tenia ben poc de català.
No s’entén per què un pragmàtic com Carlos Mazón -darrera baula de la cadena cínica que va iniciar Eduardo Zaplana- ha de fer ús de l’anticatalanisme quan, per poc que s’hi fixara, entendria que ja no cal. En tot cas, res de nou al front. Quasi cinquanta anys després, Mazón deu considerar que aquella indecència encara li és útil.
