A la gestió de crisis humanitàries hi ha un principi que es coneix com no regrets policy que té com a objectiu impedir una espiral de culpes que dificulti les tasques de rescat. La prioritat és l’acció per salvar vides i preocupar-se de qui ha fet què malament suposa perdre una energia i un temps vitals. La teoria té lògica; però requereix un pressupòsit fonamental per funcionar: totes les parts implicades estan mogudes per la bona fe i tenen un interès sincer per pal·liar el sofriment de la població.
Si aquest pressupòsit fos veritat, no hi hauria una tragèdia d’aquestes dimensions, perquè la Generalitat valenciana hauria actuat amb responsabilitat i Carlos Mazón no hauria mentit deliberadament a la població a les 13 hores. Per tant, si l’origen de la negligència rau en la mala fe, és evident que totes les decisions futures estaran viciades per la mateixa mala fe. Atribuir a la incompetència la intenció premeditada de fer mal és la millor tasca de defensa que es pot fer del criminal Mazón.
Tots coneixem, perquè hem patit a les nostres feines, experts a generar el caos per amagar i exculpar els seus errors. Quan senten que tothom s’ha adonat de l’errada que han comès o de la seva incapacitat per portar a terme les tasques encomanades, subreptíciament comencen a sabotejar el projecte que portaven a les mans i a generar un desastre de proporcions bíbliques amb el propòsit d’empastifar tots els companys. Quan tots ens veiem atrapats pel problema, ell continua fent tot el possible per impedir qualsevol solució i aconsegueix que el seu fracàs personal sigui un fracàs col·lectiu. Llavors, si tots hem fallat, ell no és ni millor ni pitjor que la resta. Fracassàrem perquè era materialment impossible resoldre el problema.
Sense cap mena de dubte, Carlos Mazón ha tingut sempre aquest comportament les poquíssimes vegades que s’haurà trobat amb algun entrebanc i no coneix una altra forma d’actuació, perquè durant la seva vida ha interioritzat tots els mecanismes de defensa possibles per projectar les culpes. El seu instint de supervivència l’obliga a sabotejar a qualsevol persona que l’envolti, perquè, en cas contrari, les seves mancances es farien massa paleses. Probablement, la nit del dimarts, el seu cervell processà a una gran velocitat que, si la gestió de la tragèdia era un èxit, tothom es preguntaria com era possible fer les coses bé després de la inundació però no havia estat possible preveure-la i avisar a la població, que era una tasca més fàcil. Per tant, entengué a l’instant que ni la millor coordinació de la crisi humanitària el salvaria políticament. Sols podria salvar-se si la tragèdia era d’una magnitud inimaginable i desconeguda. Si ningú a Europa era capaç de gestionar la catàstrofe, seria lògic pensar que tampoc ningú podia haver-la previst.
Aquesta fugida endavant explica el caos viscut a València. Era una decisió política totalment deliberada i coordinada amb Núñez Feijóo: fer el problema tan gran que acabés arrossegant també el govern central i a tots els agents polítics. Llavors, ningú estaria lliure de pecat i no podria llançar-se cap pedra. Per aquesta raó, Mazón no ha elevat el nivell d’emergència autonòmic al nivell 3 i el manté en el 2. Mazón ha descoordinat i aturat conscientment les tasques de rescat, però les ordres venien signades per la consellera de Justícia, perquè a un nivell 2 d’alerta ella és la responsable legal i executiva de totes les decisions. A un nivell 3 ho seria Mazón.
La decisió de Pedro Sánchez en aquest deliri, així com la de Compromís, ha sigut mantenir la distància i deixar-lo fer, malgrat que des del dijous la incompetència criminal i manifesta era evident. Ens acostàvem a les 48 hores de paràlisi i semblava que ells no tenien pressa. La jugada del càlcul electoral els ha sorgit bé, Mazón ha acabat enfonsant-se sol en el deliri que ha provocat; però milers de valencians s’han ofegat amb ell i dol aquesta falta de nervi, d’urgència. Els càlculs i tàctiques electorals no haurien d’haver passat tampoc pels seus caps: dijous el govern central hauria d’haver decretat el nivell 3 d’emergència i haver pres el comandament.
No hi havia cap impediment institucional o jurídic. Era una decisió del Govern central que tampoc afectava la resta del govern autonòmic. No era un estat d’alarma ni tampoc aplicar el 155. Era, simplement, posar un ministre al cap de l’òrgan de gestió de la crisi. Cap destitució ni cap interferència en assumptes interns de la Generalitat. El simple fet d’expulsar Mazón hauria suposat resoldre el principal obstacle: la seva criminal obstrucció. Era una decisió arriscada, perquè Mazón podia tenir l’excusa que cercava: culpar al govern central del caos per haver-li llevat un comandament, malgrat que, legalment tampoc l’exercia, perquè al capdavant de tot estava la consellera de Justícia.
Era un risc que la vida dels valencians exigia córrer; però les columnes dels articulistes de Madrid valen més que les nostres vides. No es podia obrir un altre front d’atac del circ mediàtic de la capital. Era molt millor coure a foc lent a Mazón i Núñez Feijóo en el caos que ells havien generat. Els innocents atrapats en aquesta bogeria podrien esperar uns dies més, tampoc hi havia massa pressa. Finalment, sols foren sis dies. L’ajuda que hauria d’haver arribat en 24-48 hores tardà unes 144 hores. Són uns marges de diferència que podran amagar-se sota els discursos sobre la problemàtica logística i tècnica dels experts de guàrdia.
Tot i això, Mazón no ha fracassat per la intel·ligència política de Sánchez. Ha fracassat per la voluntat de sacrifici del poble valencià que ha substituït per sobre de les nostres possibilitats l’Estat. Tot el caos mediàtic s’ha enfonsat en veure les imatges plenes de la força de la voluntat d’ajudar. Probablement, el pla de Mazón, coordinat amb Núñez Feijóo i instàncies institucionals més altes, era tancar la crisi amb l’escena del rei redemptor del diumenge. Les portades dels periòdics amb el monarca calmant la ira del poble havien de tancar el caos i soterrar la nostra crisi en un panegíric etern dels borbons i en una condemna solemne de Sánchez per la seva fugida covarda que posà en risc la integritat física del nostre Felip VI salvador.
Al seu cap, era una pel·lícula èpica; però en la realitat fou un sainet groller. Mal coordinat i pitjor executat, els tatuatges i la parafernàlia nazis dels madrilenys arribats per interpretar la ràbia del ciutadà comú es feu massa evident, com la familiaritat del rei amb els extremistes que volien atemptar contra el president del Govern. Era tan forçat, tan ridícul i tan obvi que ni els bots contractats per difondre aquesta narrativa a les xarxes funcionaren. Els mitjans de comunicació no pogueren sostenir aquest miratge i Feijóo, el dilluns, abandonà Mazón amb l’esperança de salvar-se ell.
Mazón ha fracassat, però no gràcies a l’habilitat política de Sánchez. Ho ha fet per la fortalesa del nostre poble, del sentiment d’unió i solidaritat que ens fa pencar i no abandonar els nostres, que ens ha tingut una setmana fent tot el possible dins dels nostres modestos mitjans per estar a l’altura de les circumstàncies. Nosaltres tenim l’orgull de tenir el cap i el cor on l’havíem de tenir. Els altres no tenen ni cap ni cor i no tolerarem els seus sermons i les seves lliçons. Tenim molta feina per fer i és l’hora d’entendre que tenim força, és nostra i no ens la poden llevar.
