El president de la Generalitat valenciana ha aprofitat la compareixença de Pere Aragonès al Senat per airejar, impasible el ademán, el seu nacionalisme. El banal. El que no s’hi reconeix. El del geperut i la pròpia gepa. Durant la seua intervenció al debat sobre la llei d’amnistia Carlos Mazón va proclamar davant el president de la Generalitat de Catalunya que “l’ensomni dels Països Catalans ni ha existit, ni existeix, ni existirà. I no seré jo qui tolere cap menyspreu més contra la Comunitat Valenciana”.
El concepte “menyspreu” és discutible en aquest cas. Sense determinar exactament quin menyspreu representa la idea dels Països Catalans per al País Valencià, sí que sembla clar que el topònim “Comunitat Valenciana” menysprea la història, la tradició i les ambicions -nacionals o no- dels valencians. Perquè els iguala a un grup de veïns d’una mateixa escala o a una associació de regants. I perquè el mateix inductor de l’ocurrència, Emilio Attard, va titlar-la d’”imbecil·litat”. L’alçada política d’Attard, com tot en la vida, és opinable, però segur que fa uns quants pams més que la que per ara ha despuntat Carlos Mazón. I cal donar-li la raó. “Comunitat Valenciana” és una imbecil·litat i un menyspreu. Siga estatutària o quàntica.
Mazón va expressar també quina opinió té sobre “el separatisme català”, que considera que gasta “un to burleta, de menyspreu, mirant per damunt del muscle, d’una posició de superioritat intolerable i amb una vocació d’expansió, fins i tot cap a altres comunitats, que no consentirem”. Això no deu ser menyspreu a l’opció de centenars de milers de catalans. Això deu ser justa mesura de les coses, que el president del govern valencià contraposa a la idea d’Espanya, que “és una gran nació on cabem tots”.
Res de tot això és nou. Potser Carlos Mazón ha repescat al tarquim de la bassa pudent l’atac al concepte -al concepte Països Catalans- perquè Pere Aragonès l’ha utilitzat alguna vegada. El president de la Generalitat de Catalunya prové de les Joventuts d’Esquerra Republicana, on la reivindicació manté una certa força i vigència. No sembla que Aragonès la considere prioritària, però, en tot cas, de tard en tard, no la defuig.
Va ser Joan Fuster qui va pretendre instaurar-ne el topònim en un llibre molt breu -Qüestió de noms-, però molt carregat també de referències històriques i idees. En aquest petit tractat que ell pretenia canònic, Fuster argumenta: “La unitat que som abraça i tolera una pluralitat perceptible. És lògic que el nom que pretenem imposar-nos reflecteixi aquesta pluralitat alhora que afirmi i afermi la nostra unitat. Per això Països Catalans és el terme més oportú que hi podríem trobar. Estic persuadit que no sols és el més oportú: crec que és l’únic que, en les nostres circumstàncies actuals, pot servir-nos”.
L’escriptor de Sueca afirmava i afermava amb aquesta opció una convicció nacional unitària que després ha estat entre valencians discutida i rebatuda. Amb aportacions de tota mena: interessants i prescindibles. En tot cas, queda clar que, des del punt de la conveniència política, el temps ha demostrat que no ha estat tan “oportuna” com proclamava el seu inductor. El valencianisme polític actual -almenys, el majoritari- no s’identifica amb la idea nacional que es desprèn del concepte Països Catalans. I el considera, alhora, un error estratègic greu, perquè suscita el rebuig d’una part del seu electorat. Hi té tot el dret. I segurament l’encerta -almenys a la curta- quan en prescindeix, tant del terme com de la concepció nacional que el justifica.
En tot cas, considerar un marc nacional acceptable i defensable els Països Catalans pot ser un error, però no és de cap manera ni “un menyspreu”, ni “una traïció” ni “un pecat”. Qui s’expressa en aquests termes ho fa des de la intransigència. Si Carlos Mazón i el Partit Popular valencià titllen de “menspreu intolerable” per als valencians el concepte de Països Catalans, és perquè són intolerants, fanàtics i caïnites.
Cap “pantacalanista” -com ells s’estimen de dir-ne- considera que la seua idea del País Valencià -la del Partit Popular- siga “un menyspreu intolerable”. A tot estirar, és l’habitual de l’espanyolisme d’arrel castellana. És la que redueix el fet valencià a un folklore inofensiu que cal diluir en el marc d’una Espanya monolingüe i uninacional. I això no és cap menyspreu. És una opció; habitualment agressiva, això sí. I encara més quan s’ajuda de les institucions i de la mentalitat d’un Estat històricament tan intransigent com ells.
Dins aquesta lògica -la que perpetren-, per als dirigents populars, el valencià que tant diuen defensar és una molèstia prescindible. Exactament en quin context l’utilitzen? Quan parla valencià el president de la Generalitat valenciana? Què fa per tornar-li el vigor que tenia només fa unes dècades? La “Comunitat Valenciana” de Mazón és una part amable i obsequiosa de la “gran nació” on només caben ells.
La idea -i el topònim- de Països Catalans s’ha de rebatre i combatre -per qui la vulga rebatre o combatre- des de la discrepància respectuosa, no des de la intolerància i la bilis, que són habituals en la majoria dels seus detractors.
Per a Carlos Mazón els Països Catalans són “un menyspreu” i “un ensomni“. En tot cas, menysprea el País Valencià qui només l’entén com un apèndix de la “gran nació” que està diluint-ne l’especificitat. Pel que fa a l’“ensomni”, millor contestar-li amb el poema “Mal ensomni” de Teodor Llorente, que Mazón deu creure que és una empresa de publicitat:
“Res queda ja d’una llengua que augusta i gloriosa fon; els aires de la montanya s’han endut los darrers mots. Jo sent mon pit que s’ofega baix una llosa de plom; pense morir, vull alçar-me, llance un crit, faç un esforç. M’he despertat; en ma cambra entra ja la llum del sol; quina alegria! Ensomniava… Gràcies, Déu! Ja he patit prou! Fuig de mon seny, mal ensomni, mal ensomni enganyador! Dolça llengua dels meus avis, jo no vull creure en ta mort!”.
El mal ensomni de Llorente és Carlos Mazón.
