El Col·legi de Periodistes, el Grup Barnils, el Sindicat de Periodistes de Catalunya, l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya i altres col·lectius de suport als periodistes i a les dones han posat en marxa un manifest de denúncia a l’assetjament a les dones periodistes a la xarxa. En aquest sentit, apunten a “l’assetjament en forma d’insults, de comentaris masclistes, misògins i discriminatoris, de cosificació, de menyspreu laboral, de qüestionar la seva professionalitat pels seus vincles de parella o familiars (…), i, fins i tot (…) d’amenaces de violació i de mort”.
Em genera una certa preocupació una iniciativa com aquesta especialment per dos motius:
En primer lloc, perquè, tot i que en aquest cas s’anomena de passada la responsabilitat de polítics i institucions i, simbòlicament (sense cap efecte pràctic), es presenta el manifest al Parlament, aquest apunta a baix i no a dalt. És a dir, s’atribueix una responsabilitat als usuaris de les xarxes que no s’exigeix de forma clara i molt menys efectiva als governants. Si algú que se sap que posa en valor “unes mamelles grosses” en una dona perquè exerceixi de política ha estat promogut a director del Port de Barcelona, si Sergi Sol, comissari polític d’Esquerra (de capa caiguda, això sí), diu en prime time a TV3 que una dona justeja i que no es posi nerviosa (perquè histèrica ha deixat de passar desapercebut com a adjectiu masclista) i continua tranquil·lament de tournée als mitjans públics i subvencionats perquè no saben què fer amb ell a la seu de Calàbria, com no ho han de fer els usuaris de la xarxa?
Si a Pilar Rahola se la tracta des dels comptes dels comandaments intermitjos dels partits a les xarxes de cridanera (quan no de peixatera o verdulera), de maleducada per interrompre (acostumats com estem que els homes exhaureixin còmodament el temps de paraula dels programes i les dones s’hagin de conformar amb intervencions d’un minut -això quan no parlen per sobre seu perquè no pugui seguir el fil dels seus propis arguments-) i de tantes altres coses, en comptes d’anar al fons i demanar explicacions a qui pertoca pel seu excés de protagonisme als mitjans públics i subvencionats exercint de portaveu no oficial de Junts, com no han de fer coses encara pitjors els anònims?
En segon lloc, aquest manifest em preocupa perquè en aquesta vida les coincidències rarament existeixen, i aquest manifest veu la llum poc després de l’episodi en què la periodista Sara González, de El Periódico, rebés una pluja d’atacs (en bona part molt evidentment dirigida per detractors d’Esquerra Republicana) per treure a la llum un cas d’abús verbal del diputat de Junts Per Catalunya Francesc de Dalmases a una periodista del FAQs de TV3 pel seu desacord amb les preguntes que s’havien fet al programa a l’expresidenta del Parlament Laura Borràs. No ha passat, com deia, quan l’afectada se la relaciona amb un altre signe polític. I això em fa concloure que s’utilitza la necessària sororitat en benefici del poder.
Per bé que la Sara va rebre desqualificacions personals intolerables (pel fet de ser dona, per les seves relacions familiars), centrar-se només en elles és silenciar el missatge de fons: que aquell afer a la xarxa només va ser una presa de temperatura de la salut de l’ofici periodístic. Si els interessos dels mitjans on treballem i la masoveria autonòmica no fossin tan permeables, si els mateixos periodistes que critiquem el nepotisme a les institucions ens inhibíssim de dur a terme tasques que ens suposen un conflicte d’interès (o com a mínim ho féssim públic), si no haguéssim arribat al punt on la xarxa és l’únic espai de rendició de comptes no només dels polítics sinó també dels periodistes (que no estan subjectes a unes mesures d’audiència distorsionades pel poder sinó a com serveixen a certs interessos polítics), aleshores sí que podríem estar parlant només d’assetjament pel fet de ser dona periodista.
Mentre els periodistes ens creguem éssers de llum que ens podem permetre reclamar a l’audiència un respecte que no ens hem guanyat, els polítics als quals no fem retre comptes assoliran més credibilitat que nosaltres. I això és l’avantsala dels pitjors populismes.