El 25 de març passat, el programa ‘El Suplement’, de Catalunya Ràdio, va entrevistar Marta Rovira, exiliada a Suïssa. L’entrevista, de 31 minuts i 40 segons, va girar tota al voltant de la seva situació personal, del seu possible retorn i del comportament d’Esquerra Republicana després de l’U d’Octubre. Més de mitja hora d’entrevista sembla un espai de temps prou raonable perquè un polític pugui dir un munt de coses interessants que la justifiquin sense que l’audiència tingui la sensació d’haver perdut el temps o, el que és pitjor: que se senti estafada, en cas que el polític entrevistat digui blanc on abans deia negre.
Retrocedim per tant en el temps i recordem què responia Marta Rovira a Lídia Heredia, quan aquesta era presentadora del programa ‘Els Matins’ de TV3, sobre l’U d’Octubre:
- «Els ciutadans de Catalunya van entendre perfectament que hi havia una legalitat emparada pel dret internacional, que és l’exercici del dret d’autodeterminació. D’acord amb això, protegint els col·legis electorals, protegint les urnes, tenim un resultat sobre la taula, un resultat que la llei del referèndum diu claríssimament que més SÍS que NOS impliquen la independència de Catalunya, i aquesta és la literalitat del referèndum.»
Llegim ara què va dir Marta Rovira el 25 de març passat a Catalunya Ràdio amb relació al resultat del mateix referèndum:
- «El referèndum de l’1 d’octubre no va tenir prou legitimitat interna.»
El canvi de discurs d’acord amb els interessos personals i de partit és greu, però encara ho és més l’oprobi que suposa desqualificar, en virtut d’aquests interessos, els milions de persones que van anar a votar, i també els milers de catalans que, tot i votar, no van ser comptabilitzats perquè els cossos policials van robar les urnes, i també els residents a l’estranger que no van poder votar pels impediments insalvables que l’Estat espanyol els va posar, i també els homes i dones, joves i ancians, que van defensar amb els seus cossos i les mans nues els col·legis i les urnes que contenien l’element suprem de la democràcia, que és el vot. Que algú que es diu independentista gosi dir a aquesta gent que tot allò que van fer, posant fins i tot en risc la pròpia vida, “no va tenir prou legitimitat interna” és una ignomínia.
Hi tornarem sobre aquesta qüestió, perquè és molt important, però abans parem atenció en un altre punt de les declaracions de Marta Rovira. Aquest, concretament: “Per primera vegada hi ha un govern a Espanya que està disposat a parlar. I què ha fet Esquerra? Doncs aprofitar la conjuntura i la força política, aprofitar el context i aconseguir que el govern espanyol s’assegui a una taula de negociació, que no de diàleg, i obligar-lo a moure’s”.
Ja s’entén que un polític aprofiti tota entrevista per inserir falques publicitàries del seu partit, forma part del joc, però no fins al punt de negar la realitat quan aquesta el posa en evidència. Marta Rovira té dret a fer promoció del PSOE, una promoció concordant amb el pacte de subordinació que ERC ha signat amb aquell partit, però arribar a dir que “per primera vegada hi ha un govern a Espanya que està disposat a parlar” bascula entre el cinisme i l’esperpent. Ves per on, ara fa dos anys de la inexistència de la taula. Dos anys en què no hi ha hagut ni negociació, ni diàleg, ni taula. Res de res. Dos anys absolutament erms durant els quals Pedro Sánchez i Pere Aragonès s’han dedicat a mirar el rellotge mentre Dooley Wilson els cantava “As time goes by”.
Un detall que la senyora Rovira obvia en les seves declaracions és que Esquerra era contrària a la celebració del referèndum de l’U d’Octubre i que la seva participació va venir obligada per la força del poble català, incloent-hi les bases del partit. Però les trobades secretes d’Oriol Junqueras amb Pedro Sánchez, a l’esquena del president Puigdemont, abans del referèndum; les opaques relacions d’Oriol Junqueras amb Soraya Sáenz de Santamaría, i la desaparició del mateix Junqueras del Palau de la Generalitat el dia que es va proclamar la independència, així com les posteriors deslleialtats al president Torra relatades per ell mateix, parlen per si soles i queden per a la història. D’altra banda, el 19 de febrer de 2018, al Suprem, davant el jutge Llarena, la senyora Rovira va declarar que va intentar aturar el referèndum, però que el president Puigdemont no va voler. En altres paraules: ella era el prototipus del català bo i el president Puigdemont el del català dolent.
Un altre moment destacat de l’entrevista va ser quan Roger Escapa li va posar el tall de veu de l’exministre Zoido dient-li això a Pere Aragonès: “El señor Puigdemont, que fue presidente de la Generalitat, se reunió con emisarios de Putin para explorar su apoyo a la independencia”. I tot seguit, la resposta de Pere Aragonès: “Yo no tengo contactos con Rusia y usted habla de otros líderes políticos de Cataluña. En relación a mí, ¿qué evidencias hay que justifiquen que sea espiado por el CNI?”. Com veiem, Zoido llança una burda, fastigosa i criminalitzadora mentida contra el president Puigdemont, i Pere Aragonès, en comptes de defensar-lo, aprofita per deixar clar que si s’ha de perseguir algú és al president Puigdemont, no pas a ell.
Després del tall de veu, Roger Escapa demana a Marta Rovira què li sembla el comportament d’Aragonès i ella, que se sent atrapada, opta per un recurs que totes les persones que hem fet ràdio durant anys i hem fet un munt d’entrevistes telefòniques coneixem perfectament. Consisteix, per part de l’entrevistat, a fer un blanc, com si esperés alguna cosa. Marta Rovira fa el blanc, i quan Roger Escapa li insisteix, ella s’excusa dient que esperava sentir el tall. “Que no l’ha sentit?”, li demana ell. I ella respon que sí, que l’ha sentit. Perfecte. Aleshores quin tall espera? El temps no es pot dilatar més i a partir d’aquell moment la senyora Rovira no sols no respon la pregunta, sinó que inicia un discurs d’una allau de paraules per segon –potser per evitar que la interrompin?– totalment alienes a la qüestió. Malauradament, el presentador no li fa la pregunta de nou i els oients es queden sense resposta. Tanmateix, ja no cal. La fugida d’estudi ho diu tot. La fugida, per cert, ha durat quatre minuts i quaranta segons, que en ràdio són una eternitat. Massa temps per no dir res.
Però tornant al punt clau de l’entrevista, és normal que molta gent s’hagi sentit ofesa quan la senyora Rovira diu que l’U d’Octubre “no va tenir prou legitimitat interna”. És normal, perquè no és veritat. La va tenir tota, la legitimitat. Estem parlant de l’acte d’afirmació nacional més transcendent que ha fet Catalunya en els darrers tres segles. La legitimitat la donen els drets humans, senyora Rovira. La legitimitat la dona el dret de Catalunya a decidir el seu destí, tant si a Espanya li agrada com si no. Una altra cosa són els interessos geopolítics de tercers a l’hora de reconèixer aquest dret –cosa difícil si abans no se’l reconeix la mateixa Catalunya–, però la legitimitat és inqüestionable. En conseqüència, l’ús de la força per part del dominador per tal d’imposar la seva legalitat injusta pot reprimir l’exercici de la legitimitat, és clar que sí, però mai deslegitimar-lo.
Però hi ha més raons que expliquen la indignació de tants independentistes davant les declaracions de Rovira. I una d’aquestes raons és que legitimen el discurs de l’Estat, legitimen el discurs de Vox, del PP, del PSOE… i els serveix en safata aquesta frase: “No lo decimos nosotros, lo dicen ellos, lo dice la misma Marta Rovira”. I au, embolica que fa fort. Tampoc no és vàlid treure legitimitat a l’U d’Octubre adduint que hi hauria hagut d’haver més participació. No és vàlid, perquè bona part del nacionalisme espanyol, convençut de la seva derrota, va optar per no votar, és a dir, va organitzar un boicot precisament per deslegitimar el referèndum i poder dir el que ara diu Marta Rovira. Doncs no, senyora Rovira. A la taula d’en Bernat, qui no hi és, no hi és comptat. La incompareixença voluntària d’una de les parts en una votació, per por de perdre, per estratègia o per boicot, no pot deslegitimar-la. Altrament, es castigaria la gent que sí que ha votat i el derrotat esdevindria guanyador.
En democràcia, la majoria és 50+1. Catalunya no és un país perifèric o una república bananera; Catalunya és un país del Primer Món, amb el primer Parlament d’Europa, i un referèndum d’independència ha de ser exactament el mateix que el referèndum d’Escòcia i els dos del Quebec: 50+1. El que més sobta, però, és que Marta Rovira tregui legitimitat a l’U d’Octubre, que va tenir un 90% a favor del SÍ, tot oblidant que és secretària general d’un partit que ara mateix governa, amb només 600.000 vots, un país de set milions i mig d’habitants i amb un exigu suport al Parlament d’un 21%, cosa que, comptat i debatut, vol dir governa Catalunya amb un 80% en contra.
26 
18 
