El Tribunal Suprem ha tornat a dir que la maternitat subrogada no és tal. Que llogar la fisiologia d’una dona per satisfer un legítim desig de tenir descendència no fa progenitor a qui ho encarrega ni, per més consentiment que en aparença doni la gestant, deixa de ser una atemptat a la dignitat de la dona i de la criatura que ha de néixer per encàrrec. Espero que els que hagin emprat aquesta fórmula per consumar un anhel em perdonin el que diré, perquè qui així actua no és conscient de la situació que genera i de la qual aquí van algunes dades ja contrastades.
Per començar, el material genètic sempre es veu condicionat per la gestació. Així ho saben els comitents que en molts casos obliguen la gestant a dur una vida “saludable” pel que fa el menjar, exercici físic, abstenció en el consum de drogues i alcohol, tints per al cabell i fins i tot la música que escolta. En coherència, acceptaran que la consciència de la gestant de què no ha fa per a ella, que rebutja el nadó des de la concepció, l’ha de afectar en la seva configuració psicològica. És el que es coneix en altres circumstàncies com un nen no volgut, i els psiquiatres pediàtrics ja apunten les dificultats que en el futur tindran per resoldre els seus problemes. Sí, en molts casos els comitents el que volen precisament és evitar els que se’n generen a les adopcions pels síndromes alcohòlics fetals i altres condicions inconvenients de la mare que recauen sobre la criatura, però potser una mare amb problemes el volia més de la que el genera per encàrrec, i al cap i a la fi no estem parlant de sentiments?
La criatura té dret a la seva identitat, i aquesta, en el cas d’un nadó per encàrrec, pot resultar de determinació complicada: Quin paper ocuparà la gestant en les constel·lacions familiars, aquesta nova eina de la psicologia transpersonal que, es diu, serveix per resoldre traumes? Quan cap dels comitents aporta material genètic, es pot dir que la constel·lació fora de cinc diverses constel·lacions familiars? Té dret el nadó a saber qui va ser la gestant? I saber-ho o no dependrà de la voluntat dels comitents?
No cal parlar sobre la dignitat de la gestant compromesa en tot aquest assumpte. Ja n’han parlat prou les feministes, malauradament sols preocupades per aquesta part del binomi que necessàriament fa la mare amb el seu fill. Elles s’han ocupat de recordar que es tracta d’una forma d’explotació que normalment fa que les agències intermediàries recorrin a països com Ucrania on la necessitat obliga les dones a utilitzar la cruenta vivència de transformar el seu cos i posar-lo en risc per parir una criatura que en molts casos no tornaran a veure, tot per uns diners que sempre de forma hipòcrita es diu que serveixen per pal·liar les seves despeses. Ara mateix, per causa de la guerra i abans, pel COVID, molts dels “encàrrecs” s’amunteguen en els orfenats, tan o més víctimes que tots el morts i ferits que omplen diaris i programes de televisió
Que la gestant és la mare de la criatura es comprova ben fàcilment. Si els comitents en qualsevol moment de la gestació es tiren enrere, la responsable del nadó és ella. I també serà ella la mare si, en qualsevol moment durant la gestació o ja nascuda la criatura, decideix que no se’n vol desprendre, pagant la indemnització que s’escaigui. Així ho entén també la nostra legislació: la mare és qui gesta i pareix. La resta, són romanços. I si volen, hi ha prou amb recordar el moment en que Moisès es troba entre les dues dones a les que deu la vida, i amb qui es queda. Sí, la història no tindria sentit si no escull la seva mare natural, i sense dubte això no nega que s’estimi qui el va cuidar tota la vida, ni tan sols que pugui odiar qui el va abandonar en una cistella, que no fou el cas. Perquè, com sempre, en el dret, la cosa no va d’afectes, sinó d’apropar-se el més possible a l’ordre natural de les coses. I en aquest tema, mare no hi ha més que una.