El catalanisme modern va concebre des del moment zero la reconstrucció nacional de Catalunya com una cursa de llarga durada i meta indefinida. La idea motriu era que les generacions de catalanistes s’havien d’anar passant el relleu amb el doble objectiu de garantir la supervivència de la nació i, alhora, ser cada vegada més nació. Catalunya havia de ser reconstruïda de forma progressiva i pacient, aprofitant qualsevol escletxa que oferís la vida política i mirant d’evitar situacions que posessin en perill allò ja assolit. Fins arribar a on? No calia ni plantejar-s’ho, només calia fer camí. Des de les Bases de Manresa (1892) i la primera experiència d’autogovern de la Mancomunitat de Prat de la Riba (1914-1923) fins a Jordi Pujol i Pasqual Maragall, aquesta va ser la doctrina i la praxi política del gruix del catalanisme. Fins i tot el Francesc Macià separatista insurreccional de Prats de Molló es va acabar adaptant a la idea de construcció tranquil·la del país des de la presidència de la Generalitat republicana. La idea catalanista ha estat històricament tan hegemònica dins del país que, des de 1714, sempre que Catalunya ha tingut períodes d’autogovern ha estat governada pel catalanisme. O dit d’una altra manera: fora del catalanisme no es pot aspirar a governar Catalunya.
L’estat espanyol ha interromput abruptament aquesta cursa de llarga durada i meta difusa almenys tres vegades els darrers 100 anys. Dues de forma violenta i amb participació militar (Primo de Rivera al 1923 i Franco al 1939), i una sense necessitat de violència física, amb la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de 2010. Amb el seu històric veredicte, els magistrats van fer el seu particular “Hasta aquí hemos llegado” i van marcar els límits definitius de l’autogovern català, com qui marca amb un pal un cercle a la sorra, del qual no pots sortir sense rebre un càstig, o com qui aixeca una paret al mig del camí que t’impedeix passar. La combinació de la sentència del TC amb la majoria estructural de la nació castellana al Congrés i al Senat, una majoria que a la pràctica fa impossible la reforma de la Constitució, va representar un curtcircuit greu en els fonaments del que havia estat el catalanisme fins al moment. Si no es podia continuar la cursa tranquil·la per tenir cada vegada més autogovern i ser cada vegada més nació, què s’havia de fer? No era el pujolisme o el maragallisme qui entrava en crisi. Era un moviment polític amb 120 anys d’història.
Forçat a abandonar la marató, la grandíssima majoria del catalanisme va decidir esprintar (2012-2017). Quan corres la marató no veus la meta amb els teus ulls gairebé fins que te la trobes davant. Corres sense l’incentiu de veure-la, has de tenir molta fortalesa mental. En canvi, quan fas els 100 metres llisos la tens allà a la vista, ben a prop, dient-te “sóc aquí, vine a buscar-me”. Després de l’assassinat de l’Estatut, la meta es va fer explícita –independència– i se li va posar data. Les coses van anar bé, fins i tot molt bé, en un crescendo mobilitzador polític i social que va fer autènticament versemblant l’objectiu, incloent-hi victòries èpiques com l’1 d’octubre, l’aniversari del qual estem celebrant aquests dies. Però a molts pocs metres de la meta, i quan ja gairebé aixecava els braços per començar a celebrar la victòria, l’atleta es va fotre una trompada espectacular. En va sortir viu, però encara ara no sap per què va caure: si perquè li van fer la traveta, si perquè se la va fer ell mateix, si perquè l’enemic havia aixecat una paret transparent i invisible impossible de travessar, o per què. Potser, simplement, l’atleta no tenia la musculatura adequada per córrer els 100 metres sense trencar-se. Portava 120 anys essent un corredor de marató, i ja se sap que la llarga durada i l’esprint requereixen d’una estructura muscular i una mentalitat molt diferents.
En definitiva, al 2010 l’estat li va dir a Catalunya que la marató de l’autogovern s’havia acabat, i al 2017 li va dir que si esprintava per la independència no arribaria mai a la meta i a sobre prendria mal. Al 2010 va parlar amb una sentència i al 2017 amb les porres i l’amenaça militar, però el missatge va ser el mateix: aquí mano jo i fins aquí hem arribat. I de moment ha estat efectiu, perquè per primera vegada en la història el catalanisme no sap què ha de fer, se li ha espatllat la bruíxola. Quin sentit té tornar a la cursa gradualista de llarga durada, si l’estat espanyol s’ha bunkeritzat i no permet avançar? I de què serveix tornar a esprintar, posant en risc una altra vegada les institucions d’autogovern, sense abans haver entès bé per què es va fallar i haver treballat per posar-hi remei? El catalanisme està perdut, i necessitarà molta intel·ligència col·lectiva i lideratges molt forts per tornar a decidir a què vol jugar, sigui marató, 100 metres llisos o llançament de javelina.
