Stephen Hawking ja va advertir que si viatjar a través del temps fos possible, actualment viuríem una invasió de turistes temporals. Així és com l’independentisme continua empantanegat, debatent-se sobre el futur, sense que cap ciutadà de la república catalana del demà hagi vingut a explicar-nos quins passos cal seguir. Malgrat això, sembla que alguns sectors de l’anomenada esquerra sobiranista volen fer-nos embarcar a una màquina del temps ben peculiar; i és que l’aparell en qüestió ens transportaria col·lectivament al passat, permetent-nos així refer els camins que hem seguit durant la història recent.
El proppassat 14 d’abril de 2021, amb motiu del 90è aniversari de la proclamació de la Segona República espanyola, diferents revistes sobiranistes signaven un manifest titulat “Per un Pacte de Sant Sebastià del segle XXI”. La proposta podríem resumir-la de la manera següent: cal articular una aliança estratègica cap a una república confederal espanyola. Els sotasignats, si bé admeten que “a hores d’ara no hi ha una aliança que permeti fer front a la decadència del règim”, just a continuació afegeixen que hi ha “temptatives prometedores en aquest sentit”. Les tesis defensades al manifest s’han volgut dotar d’un nou impuls, a través de la col·laboració recent entre l’Institut Sobiranies i el diari Público, sobre “sobirania i crisi territorial”, per part de Xavier Domènech i Gemma Ubasart, entre d’altres.
En aquest sentit, Julià de Jòdar, en un article a Vilaweb, “Les trampes dels sobiranistes”, desmunta tenaçment (i al meu entendre, encertadament) la proposta del manifest, qualificant-la de “fantasia de politòlegs” que a tot estirar es traduiria en una “federació de grups i grupets, més o menys coordinats, per a concórrer a unes eleccions, amb resultats previsiblement migrats, que acabarien donant el vot parlamentari –si diputats treien– a Podem”. Ras i curt. Però l’escriptor encara hi identifica una llacuna més flagrant: al llarg del manifest no es menciona ni una sola vegada el Primer d’Octubre de 2017. Alguna cosa trontolla.
Al seu torn, Antoni Infante, al seu darrer article al Món Diari, “Espanya no és plurinacional. Punt!”, argumenta que Espanya “ni ha estat, ni és, ni té voluntat de ser un estat plurinacional”, la qual cosa tan sols seria possible a partir de la seva implosió (que Espanya deixés de ser Espanya), ja que d’altra manera “simplement és ontològicament impossible”. I amb això coincideix amb Julià de Jòdar, qui ens recorda que sense una “insurrecció general democràtico-popular” no es pot trencar amb el Règim del 78. Tanmateix, l’esmentat nou Pacte de Sant Sebastià no és més que una “revolució passiva” –tal com l’anomena Joan Tafalla– que es concreta en una proposta política amb pretensions de regeneració de l’Estat espanyol.
És aleshores quan l’absència de cap menció sobre el Primer d’Octubre posa llum a les intencions (o limitacions) del manifest, ja que no és cap casualitat que no es destaqui el focus més important de desestabilització del règim ni el motor que el va empènyer: el moviment d’alliberament nacional català. Així mateix, tampoc no és casualitat el barreig que es produeix, a l’hora de posar en el mateix sac la lluita nacional i les anomenades lluites “perifèriques” o de “l’Espanya vaciada”. Heus aquí el marc teòric (teoriquíssim) de les anomenades “sobiranies”; el combustible d’aquesta màquina del temps que ens retornaria uns quants estadis enrere, pel que fa a la consciència col·lectiva.
Es tracta, doncs, de wishful thinking o d’una enèsima reformulació del projecte d’Espanya? En tot cas, d’un déjà-vu, jo diria; i és que les tesis defensades a l’esmentat manifest no són pas noves, tal com ho il·lustra l’article publicat a Llibertat.cat, poc després del 9-N de 2014, per part del militant independentista Marc Sallas: “No al segon Pacte de Sant Sebastià”. Ja en aquest article s’assenyalava la incapacitat de l’esquerra espanyola per entendre l’abast del moviment independentista català, tant pel que fa a l’anàlisi com en relació amb la praxi.
Un reflex d’això fou la imposició de l’enrevessada opció del “Sí-No” a la consulta popular del 9-N, sense que això es traduís en una clarificació programàtica de l’anomenat sobiranisme. Bé, sí: es va traduir en la imatge de Joan Coscubiela brandant el “No” a la votació parlamentària sobre la independència del 27-O de 2017, així com en la fragmentació de l’espai polític post-PSUC/post-ICV. Perquè, certament, el procés independentista va regirar les tesis de fons d’aquest espai, tals com el “soleturisme” i el catalanisme reformador d’Espanya. A partir de llavors, situar-se contra l’independentisme significaria estar al costat de les forces reaccionàries; defensar el reformisme federal, al costat de l’extinta Convergència i Unió.
Tot plegat resulta decebedor, sincerament. Tants anys i tanta experiència acumulada. I tantes escissions. I al capdavall, la proposta que ens fa arribar l’esquerra sobiranista, en ple 2021, amb la col·laboració d’algunes persones que, més enllà d’aquest suport accidental, respecto moltíssim, és que encara podem refundar Espanya. Això ja s’ha dit i s’ha intentat, companys i companyes. Les màquines del temps no s’han inventat, però, a més a més, tampoc no hauríem de voler tornar enrere. Ara bé, aquí també es constata una feblesa d’alguns sectors de l’independentisme d’esquerres –en un sentit ampli–en tant que no ha sabut formular una proposta política que unifiqui totes les lluites, en la conquesta de la veritable sobirania nacional-popular catalana, en comptes de disgregar-les en “sobiranies” difuses. On queda allò de la “independència per canviar-ho tot”?
