Deien ahir els participants en la presentació del llibre En encesa espera, de Benet Salellas, sobre l’operació Garzón del 1992, que si una cosa ha canviat per a bé en els 32 anys que han passat des d’aquells fets funestos és que ara de la repressió de l’independentisme se’n parla molt. I, sobretot, molt més que aleshores. El moviment ha crescut i té més altaveus. I, amb l’ajuda de la sentència del tribunal d’Estrasburg que va desencadenar dotze anys després aquell cas –i les que van venir després–, les tortures físiques han anat desapareixent, encara que el tracte continuï sent degradant, algunes detencions violentes i la brutalitat policial es mantingui en manifestacions i fos extrema l’1-O. Però el que no ha canviat és l’actitud de l’Estat, que actua coralment, des de tots els ressorts possibles i sense que calgui una coordinació orquestrada, perquè cadascú té clar el que ha de fer, en una mena de unidad de destino.
Parlar-ne és imprescindible. Posar una mica de llum a la foscor de les clavegueres i de les estructures d’estat oficials que actuen com si fossin clavegueres és necessari, almenys per tenir-ne consciència. Però l’Estat resisteix això i molt més. Fa anys que El Món, com altres mitjans, treu a la llum gairebé cada dia detalls de com actuen unitats policials i jutges obsessionats amb l’independentisme, contra l’independentisme. I no cal recórrer a la policia patriòtica de Rajoy. Aparentment, ara no hi ha una estructura paraoficial similar, igual de grollera, però continua treballant el CNI –amb un control gairebé inexistent, com correspon a uns serveis secrets–, es dona per descomptat que Pegasus és a tot arreu i hi ha jutges com García Castellón o Aguirre que segueixen el seu camí. Desfermats. Alimentant investigacions que són causes generals encobertes, com el sumari Volhov. Amb aquests paraigües es destinen milers d’hores de feina dels cossos policials, quantitats ingents de recursos, a intents absolutament infructuosos. Són investigacions estèrils fins i tot per a l’Estat, com la que publiquem avui: un atestat de 2.000 pàgines dona la idea de la feinada llençada a les escombraries buscant un finançament públic de Waterloo que no troben per enlloc. Seria malversació de fons públics si l’objectiu real no fos un altre: generar por o, si més no, inquietud, sobre tanta gent com sigui possible.
