Fa dinou anys, dalt d’un escenari, a Verges, Lluís Llach es va acomiadar del públic en dos concerts que es recordaran per sempre. Era l’any 2007 i ningú no s’imaginava l’acceleració històrica que s’acostava, però -vist amb dues dècades de perspectiva- aquelles vetllades formaven part de l’embrió polític i social que va arrossegar la majoria de les classes mitjanes d’aquest país cap a la idea de l’emancipació nacional. Un dia Llach va baixar de l’escenari, però no va renunciar a res.
A partir d’aquí, qualsevol figura amb aquest nivell de consens dins del catalanisme -i més enllà- hauria acompanyat la revolta des de la talaia que la mateixa societat li havia atorgat per mèrits evidents. El compromís també es pot expressar des de dalt, intervenint en moments estratègics, deixant-se veure en els llocs adequats, concedint comptades entrevistes o enviant missatges de suport i encoratjament en les mobilitzacions més decisives. És la funció habitual d’un referent quan el prestigi es combina amb l’edat.
Però Llach va optar per implicar-se a fons. L’any 2015 va acceptar formar part de la llista electoral de Junts pel Sí i no pas simbòlicament, sinó en un lloc de sortida que el va fer diputat. Una funció que va exercir activament, sense cap necessitat personal de fer-ho. Més enllà de l’etapa al Parlament, Lluís Llach ha intervingut en tots els debats socials i nacionals, sempre des d’una posició exigent.
La política desgasta, però Llach encara ha tingut la voluntat de presidir l’ANC, des de l’any 2022, en un moment de desmobilització difícil d’assumir i liderar. Ha estat discutit i polèmic. Se l’ha acusat d’autoritari i d’actuar per egolatria. Però això també forma part del servei al país d’un personatge que ho tenia tot guanyat i no necessitava baixar a una brega que la mateixa decadència política del país acaba enfangant. Així que, per sobre d’encerts i errors, cal agrair a Lluís Llach que sempre hagi mantingut el timó, ferm, cap a Itaca. I això, justament, és el que necessitem.
