Donald Trump ja té el que vol. Feia temps que amenaçava Maduro, que li imputava delictes de narcotràfic i que l’havia convertit en un dels ogres de la seva particular croada política. És difícil saber fins a quin punt té raó en les seves acusacions. Evidentment, el mandatari veneçolà no devia ser un president de pulcritud escandinava. També resulta evident que els mètodes de Washington per a segrestar-lo no han estat gens polits. De fet, han constituït una violació en tota regla de les normes de dret internacional. Les dotzenes de persones que han mort en la incursió, per molt que siguin militars o assessors cubans, són víctimes d’assassinat d’estat. La calaverada de Trump resulta inacceptable a tota llum, i estableix un precedent molt perillós a l’hora de planificar i justificar qualsevol intervenció prepotent al món per part dels que tenen la força per fer-ho.
Tot plegat em sembla flagrant, i per tant veig les condemnes i desqualificacions com a necessàries. Ja sé que no es tracta del primer cop que els EUA fan de gendarme i de bully planetari, ni serà la darrera. Però penso que cal denunciar-ho i, si fos factible, emprendre accions contra Trump a les més altes instàncies de justícia internacional. Un cop dit això, seria bo girar la mirada cap a Veneçuela i provar d’entendre el que ha passat, per què i com els fets apunten cap a un o altre escenari de futur. Què passarà amb el país? La sortida de Maduro presenta una oportunitat per tal de millorar la situació social i econòmica? Portarà caos i devastació? Qui es farà amb el lideratge d’aquesta nació que durant tants anys ha comptat amb sistemes pretesament revolucionaris i militaristes?
El primer que cal entendre és que si Trump es comporta de forma intel·ligent -presumpció per demostrar-, apostarà per una transició cap a un règim titella i més o menys democràtic. Un altre fet meridianament clar és que el president nord-americà no aposta d’entrada per María Corina Machado i el seu moviment; simplement es limita a anunciar que la senyora es podria presentar a unes eleccions i guanyar-les (com qualsevol altre candidat, de fet). Hauria resultat molt fàcil acompanyar Machado, equipada amb un premi Nobel, una granítica doctrina conservadora i molts anys de persecució política des de l’oposició, i instal·lar-la al palau presidencial. Potser això hauria generat un conflicte civil al país, potser l’exèrcit i l’administració actual haurien reaccionat, no ho sabem. El que sí que sabem és que poques vegades una candidata tenia tantes credencials, i Trump l’ha desestimat. Potser el líder republicà encara no s’ha tret l’espina pel premi de la pau que volia per a ell mateix. Tot pot ser.
D’altra banda, ens consta que els grups especials de l’exèrcit nord-americà han gaudit d’ajudes a Caracas. Algú, o probablement alguns, els han subministrat informació essencial per tal de dur a terme una ingerència amb tanta precisió i garantir-ne l’èxit. Això vol dir que el règim tenia talps, i que en tenia molt a prop de Nicolás Maduro. Les esquerdes en el búnquer chavista existien, i és gràcies a elles que els EUA se n’han sortit. És gaire esbojarrat sospitar que els nord-americans s’estaven relacionant des de feia temps amb gent de pes dins del poder bolivarià? Feia mesos, si no algun any, que l’enviat Richard Grenell provava de negociar una sortida pactada a la crisi amb membres destacats del govern veneçolà. Amb el vistiplau de Maduro. No és cap secret, doncs, que hi ha hagut converses, que el règim tenia canals de diàleg oberts, i que ara mateix els telèfons vermells deuen estar ben vius.
Temir Porras, un polític que havia estat mà dreta de Maduro fins fa deu anys, ha declarat just després del segrest del seu antic cap que “el futur de Veneçuela és en mans dels que exerceixen el poder sobre el terreny, i dels Estats Units, amb qui s’han de posar d’acord per garantir l’estabilitat.” El mateix Porras ha recalcat que l’oposició de Machado no hi pinta res, ni tampoc Nicolás Maduro, que és tancat fora del país i a l’espera de judici. L’home ha assegurat de forma significativa que la legitimitat o no de Maduro és ara una qüestió irrellevant, atès que el president ja no hi és. Fa tot l’aspecte que al país llatinoamericà hi ha una opció madura, sorgida del chavisme, que en els darrers anys podia formar part d’una ala crítica interna, i que ara es veu capacitada per prendre el relleu.
En aquest sentit, és molt interessant el paper de la vicepresidenta Delcy Rodríguez, ara ja flamant presidenta. No ha provat d’encendre els ànims, ni de moure l’exèrcit a ocupar posicions claus… ni tan sols ha exigit la retirada dels contingents dels EUA. Des del primer moment ha fet crides molt prudents, com ara demanar proves de vida de Maduro i la seva dona, una preocupació més pròpia d’una organització humanitària que no pas de la número dos del règim bolivarià. Les seves fórmules verbals han combinat un missatge de fidelitat al socialisme i a la revolució, ella que té un carnet de militant impecable; no ha calgut recordar que en els seus anys joves, va perdre el pare que va ser liquidat per revolucionari. Però s’ha mostrat alhora dialogant, instant Trump a bastir una relació respectuosa.
Respectuosa? Després que uns escamots armats hagin violat la teva sobirania i t’hagin segrestat el president? Aquí hi ha alguna cosa que no coneixem del tot bé. Per què els grups paramilitars de Maduro estan callats? Com és que l’acció més decidida de l’actual presidenta sigui formar una comissió per al retorn del seu excap? Una comissió? Digueu-me malfiat, però si recordem que Delcy Rodríguez va ser la principal interlocutora de l’enviat dels EUA, i fou la que va portar el pes de les converses, és obvi que hi ha hagut canals de comunicació immillorables amb l’entorn de Trump -des de fa temps. I, per tant, si més no durant una fase de transició, ella apareix com l’aposta guanyadora. Quant de temps feia que es cuinava l’agenda actual? No ho sabem, però sí que podem entendre, encara que sigui a posteriori, que quan ha caigut Maduro és perquè la cosa ja estava prou madura.
