En ple 2024 sembla que ha aparegut per Madrid, una mica sobtadament, una certa preocupació sobre la manipulació periodística, les informacions tendencioses, les mentides coordinades i concertades i les campanyes d’assetjament orquestrades contra el dissident. És una molt bona notícia, perquè els mitjans de comunicació madrilenys són la clau que explica que el fanatisme i la immaduresa que caracteritza l’opinió pública espanyola en algunes qüestions importants, com saben perfectament les societats catalana o basca.
La tradició periodística espanyola és la que és i deriva, des de sempre, de les consignes que cauen de dalt a baix, amb comptades excepcions. No cal una recerca exhaustiva per adonar-se de les mentides premeditades, publicades un i altre cop, que encara sostenen la versió oficial del 23-F o, durant mig segle, el culte a la personalitat d’estil franquista que ha protegit les aventures de tota mena de l’actual Emèrit, un comissionista i depredador sexual que es passeja per on li dona la gana sense que els mitjans de Madrid s’escandalitzin gens ni mica.
Més ençà, la passada dècada ha estat un model d’enquadrament dels mitjans espanyols a la nordcoreana. Qualsevol mentida, per tronada que fos, era distribuïda sense cap escrúpol amb la intenció patriòtica de desprestigiar el resultat de les urnes a Catalunya. Un exemple entre molts va ser l’assetjament premeditat a un grapat de docents de l’institut de Sant Andreu de la Barca que van patir una onada d’odi fanàtic sense més ni més. Aquí les fake news d’El País i El Mundo, per cobrir les dues espanyes que en això en són una.
En definitiva, l’única defensa democràtica és que, amb tots els defectes, Catalunya disposa d’un sistema mediàtic diferent. No és poca cosa. Al contrari, és un punt de partida per a la represa.
