Ara que sabem que la Moreneta no està per miracles, ja podem començar a prendre consciència d’on som i de com hi hem anat a parar. Esquematitzant-ho molt, l’anomenat procés va acabar essent un intent de negociació de les elits catalanistes, que reclamaven un millor repartiment del poder als propietaris del règim en base a mobilitzacions que, en principi, haurien intimidat qualsevol govern democràtic occidental. No va ser així, i el conjunt del poder madrileny va respondre, simplement, amb repressió. Vuit anys després, el PSOE encara és l’encarregat de negociar els efectes -que s’allargassen com un xiclet- de les represàlies. En aquest camí, ERC i Junts han acabat satel·litzats pel socialisme espanyol. Fins al punt que els republicans, en la pràctica, són indistingibles del PSC.
Som aquí, però no ens hi quedarem gaire temps. Aquesta setmana s’ha publicat la primera enquesta que deixa el PSOE per sota dels cent diputats i tot indica que la caiguda s’accentuarà, especialment perquè el fangar de corrupció ja està arribant al coll de Pedro Sánchez. Pel cap baix, la suma de PP i Vox està quinze o vint diputats per sobre de la majoria absoluta en tots els estudis demoscòpics, amb un assetjament judicial que no s’aturarà fins a la destrucció del govern actual. Fins i tot la Conferència Episcopal Espanyola, que està més pendent de les clavegueres que del cel, s’ha afegit al bombardeig.
S’acosten unes eleccions, per tant, en què els partits independentistes demanaran als ciutadans que no votin directament els socialistes, que els donem la gràcia de la intermediació. Tornant a les enquestes de Madrid, ja n’hi ha que atorguen diputats a Aliança Catalana, tot i que ni tan sols queda clar que es presentin. A Espanya el pèndol torna a moure’s, un cop més. Però el mapa polític català està saltant pels aires.
