Madrid i Barcelona s’allunyen. No, no parlo de raons polítiques (o sí, també). Parlo d’incompetència. Això és perquè resulta difícil entendre què ha passat perquè els serveis ferroviaris de tot Espanya, i per descomptat no només els trens de Rodalies, hagin passat a ser un proclamat orgull expressat pel Govern, a una catàstrofe sense pal·liatius. Algú haurà de donar moltes explicacions per això, especialment quan l’anunciada vaga de ferroviaris –esperem que fructifiqui la negociació per desconvocar-la– encara continua vigent, quan escric, pels pròxims dilluns, dimarts i dimecres.
Ara deixaré de banda l’evident estat comatós dels trens catalans de curta i mitjana distància i em fixaré en la confessió del Govern central en el sentit que el trànsit ferroviari entre Madrid i Barcelona s’alenteix, i el viatge s’allarga gairebé una altra mitja hora ni més ni menys que fins al desembre. Alhora, s’han suprimit els últims trens del dia per ampliar la franja nocturna de manteniment, de manera que els milers de viatgers que aprofitaven precisament aquests trens per tornar dels viatges de treball durant la jornada hauran de pernoctar a la ciutat de destinació. O assajar altres fórmules: un familiar proper ja m’ha decretat que limitarà els seus viatges a la capital catalana al màxim, davant l’encariment i la saturació de les vies aèries. O sigui, el que he dit: que Madrid i Barcelona s’allunyen.
El grau de falta de previsió i capacitació per part de les autoritats en matèria de transport s’evidencia quan comprovem que, encara no fa ni tres mesos, un triomfant Óscar Puente compareixia en un tumultuós esmorzar d’Europa Press per anunciar l’imminent establiment d’una nova velocitat a l’AVE entre Madrid i Barcelona: 350 quilòmetres per hora, superant la limitació dels 300 quilòmetres. “Superarem la Xina en velocitat ferroviària”, deia l’eufòric ministres, els funcionaris del qual van repartir un pin entre els assistents en què es llegia AV350 Espanya. Tres mesos abans, els maquinistes de SEMAF havien alertat del deteriorament de diversos trams i havien demanat reduir, no augmentar, la velocitat. Després es produïen els accidents d’Adamuz, el 18 de gener, i el de Gelida, poques hores després, el primer amb un balanç de quaranta-sis morts i el segon d’un mort. I aquella velocitat que superaria la xinesa es reduïa a la meitat.
Costa pensar, amb totes aquestes dades, que s’hagi actuat amb competència i, sobretot, sense aquesta al·lucinació que sembla perseguir el Govern de Pedro Sánchez en el sentit de voler ser els ‘número u’: velocitat dels trens, PIB, nombre de turistes… Campions del món en tot, i això que encara no hem entrat a l’etapa del triomf. Moltes explicacions haurà de donar quan, finalment, surti en una compareixença parlamentària, dimecres que ve, Pedro Sánchez. Un Pedro Sánchez que, ara ho reconeixen en el seu entorn, es va equivocar molt endarrerint les seves explicacions inevitables al Congrés dels Diputats, creient que aquesta distància en el temps minoraria les ires dels ciutadans.
Està sent al revés, quan centenars de milers de persones, a Catalunya, a Madrid, a Andalusia, a Galícia, a Castella i Lleó, veuen endarrerides considerablement les arribades dels trens. I sí, els elements atmosfèrics han ajudat poc, mantenint gran part d’Andalusia aïllada per les grans tempestes, però això no es pot considerar una excusa suficient per haver arribat fins a aquest estat de coses.
Em pregunto si Sánchez, quan acudeixi a donar explicacions a la Cambra Baixa, tindrà preparat algun ‘pla d’emergència’, que no sigui només una fugida d’imatge cap endavant, per fer front a tots els revessos que se li acumulen, el menor dels quals, sospito, és el de la severa derrota electoral que se’n manté la citació que totes les enquestes –ah, perdó sondejos—preveien per al PSOE a Aragó al tancament de la campanya electoral aquest divendres. Hi haurà aquesta vegada algun conill ‘de veritat’ al barret de copa del president? Poques vegades ho va necessitar tant. De moment, ja ha aconseguit una cosa difícil: que els sis-cents quilòmetres de distància entre les dues ciutats més importants del país se’ns facin molt més llargs als que estimàvem aquest viatge.
