No serveix d’absolutament res que ara recriminem a Podem o al PSOE haver mirat cap a una altra banda quan l’extrema dreta de Vox (que també és present al PP i a Ciutadans –com a mínim, i si no que li diguin al desinfectador de Borrell) els feia (i els fa) la feina bruta d’esclafar l’independentisme institucional abans que ells la rematessin ara des del govern espanyol. O al costat de qui treballa el govern espanyol mentre es desentén de l’amnistia, posposa sine die l’indult als líders independentistes o vota amb Vox rebentar les competències dels Bombers de Catalunya? Si els drets fonamentals amb els quals ara s’omplen la boca (fins i tot el ministre d’Interior Grande-Marlaska, que patia ceguesa selectiva quan li arribaven torturats de comissaria al seu despatx) fossin per a ells tan fonamentals, no els supeditarien a cap altra cosa, i Podem, per exemple, dimitiria en bloc d’aquest executiu.
No serveix de res perquè mentre la unitat d’Espanya estigui en perill, són capaços de renunciar al que sigui o a pagar el cost que sigui, fins i tot el d’acceptar ser ells mateixos víctimes del monstre que han creat. Ho deia una veïna del poble de la meva mare: Se alguén saca os dous ollos do meu inimigo, son capaz de deixarme sacar un. I ho poden assumir perquè saben que ells mai seran el primer objectiu, que quan no tinguin l’independentisme institucional rendit com el tenen ara, repartint-se les engrunes de l’autonomia en una presó sense que l’exili hi pugui fer res, des de PP a Podem tornaran a ser aliats de Vox. Aquest partit, de fet, va passar anys fent el friki mentre l’extrema dreta de veritat triomfava a Europa, perquè el PP, que mai ha estat homologable a cap dreta moderada europea, la monopolitzava gairebé en la seva totalitat.
A Àustria l’apogeu de l’FPÖ va ser als 90, a Suècia el partit Demòcrates de Suècia porta més d’una dècada a les institucions, a França el Front Nacional de Le Pen fa gairebé 20 anys que va donar el primer ensurt a les presidencials, a Alemanya Alternativa per Alemanya va començar a obtenir resultats electorals l’any 2013 a Hessen. L’ascens de VOX a Espanya només s’entén en clau nacional, en reacció al procés d’independència, com ho va demostrar la monotemàtica campanya a les eleccions andaluses, que van ser les que van catapultar el partit a les institucions. I sempre seran els independentistes la seva raó de ser. Pel contrari, amb el progressiu viratge cap al centre del PSOE, el PP s’hauria escorat encara més cap a la dreta per donar resposta a l’electorat més ultraconservador. Si Catalunya fos independent, Vox, aquest feixisme que ara els preocupa tant, no tindria raó de ser. I frenant la independència, demostren clarament quin és el seu ordre de prioritats.
Per això, qui ha de treure una lliçó del que està passant a la campanya de Madrid amb unes amenaces que fa anys que pateixen els independentistes és l’independentisme, ningú més. Per una banda, perquè s’hi hauria de veure reflectit, en el processisme que representa fer servir les amenaces com a argument polític en absència de cap altre. Per l’altra, perquè a banda de l’enèsima batalla moral no ens fa guanyar res. Com diria en Jordi Cuixart, ho tornaran a fer. Els cops que calgui. I si estan disposats a pagar aquest preu, els independentistes hauríem d’aprendre’n i assumir-ne un d’equivalent o superior (perquè la nostra fita és més difícil que conservar l’statu quo).
Per exemple, podem començar per fer el mateix que ha fet fins ara la progressia espanyola mentre Vox reprimia l’independentisme i començar a demostrar així una mica de dignitat: deixar que es destrossin entre ells, assumint que ens tocarà el rebre també a nosaltres (com sempre, sense que res -menys la independència- ho canviï, perquè no ens ajudarà ningú) mentre ens cruspim una bossa gegant de pipes de la marca Me queda lejos. Sense que ens importi el més mínim el que diguin de nosaltres.
3 
129 
