La Catalunya de l’sketch de la companyia ‘Teatro sin Papeles’ és la distopia personal de la seva autora, Camila Pinzón Mendoza, una colombiana que viu a Barcelona i que deu tenir una aprensió onírica, lisèrgica, cap a un futur hipotètic en què els papers els deixin de concedir -o no- des de l’administració de l’Estat, a través de les decisions que es prenen a Madrid. Per això s’inventa un supòsit, el de l’obra, que només té sentit si se situa en una República Catalana que decideix sobre si mateixa i en la qual, òbviament, ja no tindria sentit afirmar, dramàticament, això de “¿Qué es más importante, mis papeles o el catalán?“, que diu una de les actrius, mig plorant, mentre jerarquitza una petició administrativa personal per sobre d’una llengua que parlen i han parlat milions de persones des de fa mil anys.
El més curiós és que l’autora treballa en allò que s’anomena ‘tercer sector’ i, en general, utilitza un discurs anticolonial, feminista i altermundialista que s’adiu amb l’entorn ideològic del Ministeri de Drets Socials, Consum i Agenda 2030, la institució que, indirectament, li paga el sou i que fa anys que està en mans de Sumar/Comuns. Un àmbit polític que ha reaccionat amb un silenci espès a la campanya de suport de l’extrema dreta espanyolista que, mediàticament i a les xarxes, ha vist una oportunitat d’or per combatre la llengua catalana des d’un nou flanc, el de la immigració castellanoparlant.
S’ha d’estar molt malalt per ser colombià antiimperialista i, per tant, conscient de la violència dels conqueridors i, en paral·lel, utilitzar les mateixes armes del mateix conqueridor contra les cultures que intenten sobreviure. Però no, Camila Pinzón veu Sant Jordi cavalcant un unicorn quadribarrat atacant un drac bo i pobre que només entén el castellà. I no es vol despertar.
