No és cap novetat que els partits polítics dits independentistes donen més legitimitat a l’Estat i a la violència policial que el va intentar (sense èxit) salvaguardar l’1 d’octubre de 2022 que als vots que es van emetre aquell dia a favor de la independència. L’última mostra n’és la proposta del president de la Generalitat, Pere Aragonès, de consensuar una Llei de Claredat a la quebequesa, cosa que han aplaudit només els Comuns, i això perquè estem a mitja legislatura a Espanya; si això fos un escull per tornar a reeditar un govern amb els socialistes a Madrid, ja ni tan sols ells hi donarien suport.
Bàsicament el que diu la Llei de Claredat és que el parlament federal canadenc té el poder de determinar posteriorment a un referèndum si la qüestió era prou clara i si la majoria obtinguda era suficient, és a dir, atorga al poder central el poder de veto sobre el resultat d’un referèndum ja celebrat.
Per això aquesta maniobra d’Esquerra és l’enèsima confirmació que, lluny d’estar compromesos amb la independència, ho estan amb la unitat d’Espanya, com el govern canadenc ho estava amb la del Canadà amb aquesta llei concebuda per enterrar qualsevol possibilitat de nou referèndum després dels dos que va aprovar el parlament quebequès unilateralment.
De fet, el govern del Quebec va expressar en el seu moment una oposició fèrria a aquesta llei federal, a la qual va respondre amb una altra, la Llei 99, o Llei que respecta l’exercici dels drets i prerrogatives fonamentals del poble del Quebec i de l’Estat del Quebec, només dos dies després de ser aprovada la Llei de Claredat, per 69 vots a favor i 41 en contra. Aquesta llei estableix, òbviament, que els quebequesos són els que han de determinar unilateralment com exercir el seu dret a triar el seu règim polític, i que l’opció guanyadora en un referèndum ha de correspondre a la meitat més u. Aquesta llei va ser considerada el 2018 plenament constitucional pel la Cort Suprema del Canadà (l’equivalent al Tribunal Constitucional espanyol).
La gran proposta del partit suposadament independentista al Govern de Catalunya, lluny d’acostar-se quant al dret d’autodeterminació, com a mínim, a les tesis de Nicola Sturgeon, que ja ha anunciat un referèndum per a 2023 sense l’acord del parlament britànic, o a les del Parti Quebecois, assumeix directament el rol de qui el vol impedir. I tenen el cinisme d’invocar la legitimitat internacional, quan l’únic que pot fer la comunitat internacional davant d’aquest despropòsit ja no és ni tan sols descollonir-se, sinó directament oblidar que la causa catalana existeix.
Qui defensa els interessos dels ciutadans que volem la independència? Qui defensa la gent que, sense cap mena d’assessoria legal, econòmica o política com la que tenien els polítics, pel seu bé personal i perquè era la seva feina, van assumir un risc indeterminat de ser identificats, escorcollats i fins i tot detinguts i acusats per empaperar carrers amb publicitat de la votació quan la majoria de mitjans van decidir no publicar-la, per replicar tota versió de la web del referèndum cada cop que la policia espanyola la feia caure, per amagar urnes, per manifestar-se?
Perquè l’únic que fa Junts és el que millor han sabut fer els convergents quan tenen alguna quota de poder: conservar-lo a costa de la llibertat del seu poble. I ho fa exactament de la mateixa manera que Esquerra, apel·lant a la moral de l’enemic: ara resulta que és Pere Aragonès qui ha de decidir sotmetre’s ell mateix a una qüestió de confiança si no compleix, en comptes de tenir la valentia i, com han respost els republicans amb raó, plantejar una moció de confiança, o directament sortir del Govern.
La premissa per aguantar-hi torna a ser la mateixa que sosté Esquerra a Madrid: si ells no hi són, l’alternativa és pitjor. I així mai es pot aspirar a res de millor. I mentrestant, la CUP va parlant de “principis intactes” mentre sosté un Govern d’ocupació i els seus integrants s’entreguen al Tribunal Suprem després d’haver-ne estat exiliats i la colla de Waterloo ni tan sols és capaç de parlar clarament i públicament al seu electorat de la seva postura respecte que Junts continuï al Govern.
En cas que Junts decideixi sortir del Govern, cosa poc probable perquè hi ha molts sous en joc, nomes ho faran per desgastar Esquerra durant un hipotètic període en què obtingui suport del PSC i els comuns i utilitzar l’oposició com a plataforma per fer la precampanya a unes possibles eleccions anticipades i recuperar la presidència de la Generalitat, sustentada, de nou, en què l’alternativa és pitjor. Cosa que voldria dir que estan fent alguna cosa millor que la resta, i que a hores d’ara no se sap el què.
On és representada la nostra alternativa política? Voldria recordar que tots els populismes tenen com una de les seves causes la dimissió en l’atenció a les demandes ciutadanes. Perquè partits de dretes, d’esquerres, de centre, que posin en mans d’Espanya la capacitat de vetar el nostre dret d’autodeterminació, en tenim. Partits de dretes, d’esquerres, de centre, que defensin declarar la independència en base al referèndum de l’1 d’octubre, perquè el contrari és donar la raó a les porres i no als vots, no n’hi ha ni un.
41
9
