El lliure accés a milers de correus electrònics de Jeffrey Epstein decretat pel Departament de Justícia dels Estats Units és un fet insòlit per als historiadors. Quan volem reconstruir la quotidianitat de les elits per saber com s’imaginen i actuen en la realitat, no tenim quasi fonts per copsar com són veritablement en l’interior. Els dos materials que podem utilitzar en aquestes ocasions, els diaris i els intercanvis epistolars tradicionals, sorgeixen de l’escriptura que sempre és un exercici on activem els mecanismes diacrònics del nostre cervell: planifiquem com seran rebudes les nostres paraules per un destinatari real o imaginat i reconfigurem els nostres sentiments i pensament per ajustar-se a la visió idealitzada que tenim de nosaltres. A excepció d’exercicis d’introspecció cruel, a l’escriptura no som mai nosaltres, sinó qui voldríem ser.
Al contrari, quan parlem el processament d’informació sincrònica s’activa i és molt fàcil que les nostres emocions prenguin el control. En la conversa quotidiana en un entorn conegut i tranquil, els senyals d’alerta i atenció es troben desactivats perquè sabem que no serem jutjats per estranys. Llavors, la franquesa d’esperit sorgeix i podem saber què pensen darrere del seu rostre amable i què desitgen en la profunditat del seu cor els nostres interlocutors. Malauradament, els historiadors no podem presenciar aquestes escenes i sols accedim a elles per referències de tercers que, en moltes ocasions, són persones interessades que distorsionen els fets a favor seu.
Tanmateix, en aquesta ocasió tenim milers de missatges que, tot i ser escriptura, reprodueixen els mecanismes de la immediatesa del registre oral i podem entreveure l’autèntica natura de centenars de persones que han configurat una part important dels cercles de poder dels últims quaranta anys. En la complicitat dels camarades, homes blancs i poderosos han manifestat sense embuts un malaltís i criminal desig sexual que supera qualsevol trama del guió d’una pel·lícula de terror de sèrie B. Hi ha quelcom mòrbid i malsà en l’ègida de la generació de boomers liberals que s’imaginaven haver conquerit el món i, tot i ser terrible, sospito que l’èxit social d’Epstein sorgeix, precisament, per haver representat i canalitzat el narcisisme existencial de tota aquesta cohort.
De fet, Epstein segueix en paral·lel moltes vides de figures icòniques de la societat nord-americana posterior a la Segona Guerra Mundial. A 21 anys, el 1973, comença com a professor de matemàtiques i física al Dalton School, un institut per a les elits de Nova York. Una feina grisa i sense pedigrí, però que, històricament, ha sigut l’aliment dels literats americans, moriren tràgicament abans del seu reconeixement com John Kennedy Toole o obtingueren un èxit internacional com Stephen King, Frank McCourt o Dan Brown. Encara que no sembla que Epstein tingués interès en l’estabilitat laboral i el temps lliure garantit per aquestes feines per consolidar una carrera acadèmica o literària. Per les referències que hi ha, fou acomiadat per baix rendiment, malgrat que, probablement, la raó foren les interaccions inapropiades amb les seves alumnes.
Aquest inici truncat en la docència fou redirigit al món de les finances a finals dels anys setanta gràcies als contactes que feu al Dalton School amb els pares de les seves alumnes. Sota el paraigua de la banca d’inversió Bear Stearns, començaria una carrera d’agent borsari. Són els anys dels yuppies de Reagan i la construcció d’un model de conducta retratat en el Gordon Gekko de la pel·lícula Wall Street o el Patrick Bateman de la novel·la American Psycho. La cobdícia és una virtut i la luxúria l’expressió d’un esperit jove i saludable, perquè l’ambició sense límits és l’energia que mou el capitalisme. Els excessos dels animal spirits de Keynes esdevenen el centre de la vida cultural dels Estats Units que, reprenent la famosa Fabula de les abelles de Mandeville, canonitzen els vicis privats com virtuts públiques.
Probablement, durant els anys vuitanta, Epstein començaria també a treballar per agències d’intel·ligència. En un primer moment, sembla que va col·laborar amb la CIA per organitzar l’Iran-Contra i, després d’entrar en el cercle de Robert Maxwell, és possible que també s’impliqués en el Mossad, malgrat que conèixer el seu grau de vinculació amb els serveis secrets serà un misteri que sols podran desenterrar les futures generacions. Sigui com fora, a partir dels noranta el tauró de les altes finances esdevé un filàntrop i amplia els seus interessos a l’acadèmia, la política i els artistes. La dècada dels noranta són la tomba del comunisme i l’origen de la globalització humanitària. L’egoisme desfermat dels vuitanta dona pas als bilionaris amants de la humanitat que, gràcies a la tecnologia i el lliure comerç, acabaran amb les plagues bíbliques de la fam i les malalties infeccioses.
Es funden organismes i institucions internacionals per discutir sobre el món, mentre els fòrums on es reuneixen les ments més brillants de l’època es multipliquen per elegants i exclusives ciutats europees. Bill Gates és el paradigma d’aquests temps i Jeffrey Epstein forma part del Council on Foreign Relations dels Estats Units de 1995 a 2009, així com de la Comissió Trilateral, del Rockefeller Institut i del Institute of International Education. A més a més, sembla que també hi era al darrere de l’organització de les xerrades TED, que li serviren per reclutar a la colla de pensadors coneguts com els defensors del neo-ateisme, un grup d’admiradors de Darwin format per Richard Dawkins, Daniel Dennett o Steven Pinker.
Mentre aquests homes blancs d’intel·lecte superior ens explicaven que els sentiments com la compassió, la solidaritat o la tendresa són andròmines biològiques d’uns temps pretèrits, perquè la moral no és més que una al·lucinació del cervell inútil a un món modern i racional on tot, gràcies a les lleis naturals del mercat, tendeix a l’òptim social, Epstein teixia una xarxa d’ONG dedicades a l’adopció internacional per traficar sexualment amb menors. A la magnanimitat de la globalització, al buit humanisme d’aquests filàntrops hi havia quelcom de podrit, una benevolència ampul·losa i artificial que sols podia allotjar un narcisisme degenerat. Com humans, sabem que les nostres passions més intenses sorgeixen del patiment, que ens fa mortals, de les experiències que sentim compartides amb altres éssers humans. Les emocions com la compassió o la ira ens uneixen en objectius comuns; però aquests apòstols del futur amb el seu fred discurs racional ens feien por. Per eixa raó, els populistes no tardaren a capitalitzar la repulsió instintiva que sentia la població cap a aquestes noves figures d’autoritat.
Tanmateix, Epstein també intuí correctament com la globalització trontollava i s’orientà cap als artífexs de la nova extrema dreta. En els seus últims anys, el període de 2009 a 2019, gira cap a les empreses de ciberseguretat i els pensadors populistes. Després de la votació del Brexit, escriu un mail a Peter Thiel, propietari de Palantir, per celebrar el retorn al tribalisme. D’una forma difícil de concebre, les elits que s’han beneficiat des de 1971 de polítiques que han afavorit la llibertat de capitals per afeblir les classes treballadores, que s’han enriquit fins a extrems inimaginables i han obtingut un poder i una influència sobre els nostres sistemes democràtics mai coneguda, no en tenien prou amb el món construït per satisfer-los i anhelaven més.
El famós trilema de Rodrik ens explicava que la integració en organismes internacionals, la sobirania nacional i la democràcia eren tres objectius incompatibles i que sols podien sostenir-se dos alhora. El Brexit fou l’inici de la desintegració de l’ordre internacional globalista, accelerat per la guerra d’Ucraïna, i la tensió continguda s’ha desfermat sense control amb el retorn de Trump a la Casa Blanca. Una tensió que corria paral·lelament a l’ànima de les nostres elits. Elevades als cims més alts de la jerarquia en entorns ferotgement competitius, les aptituds que els diferenciaven de la resta de mortals eren una insaciable ambició, un egoisme infinit o una deshonestedat congènita amb els seus socis. L’ideal darwinista de la lluita per la supervivència havia permès la selecció dels pitjors. Els altruistes, els honestos, els solidaris… han sigut eliminats de tots els estaments de poder per narcisistes o psicòpates funcionals.
Tanmateix, l’èxit de persones tan profundament trastornades era una condemna per a ells, que davant de la resta de mortals havien de representar el teatre de la meritocràcia i l’humanitarisme. Epstein era un pol d’atracció d’aquests malalts perquè amb ell podien sentir-se realment lliures per expressar-se com són realment. Ell els subministrava la fantasia on podien jugar a ser deus cruels i sentir que estaven per sobre del bé i del mal. Eixa era la força d’atracció que era irresistible per a les nostres elits, perquè patien les seves contradiccions internes. L’ordre internacional globalista amb les seves teòriques aspiracions de benestar i justícia universal era incompatible amb la seva veritable naturalesa. La hipocresia del nostre temps, que els feia més rics i poderosos mentre ens sermonejaven sobre democràcia, llibertat i igualtat, era un magre substitut. Volien ser adorats i reverenciats en la seva veritable forma, com apóstols de la crueltat i el sadisme.
El gir cap a les personalitats d’extrema dreta fet per Epstein mostra les costures de l’ordre internacional que s’havien d’esgarrar. La inversió estratègica en criptomonedes per, de facto, controlar aquest actiu revela, com hem explicat en anteriors articles, la seva jugada per fer d’elles la moneda de reserva internacional en substitució del dòlar en el període de desintegració de la globalització. Així mateix, els contactes organitzats per Epstein entre Ehud Barak, Peter Thiel i figures pròximes a Putin, així com l’odi i el racisme expressats cap a la Xina per Steve Bannon i Epstein, ens donen la clau d’una política exterior reaccionària fundada en el supremacisme blanc amb els Estats Units, Rússia i Israel com els seus pilars, tal com explicàvem que passaria a un article del 2022.
Bill Gates, el liberal filàntrop sorgit dels sectors alts de la classe mitjana WASP, i Peter Thiel, el reaccionari nostàlgic del nazisme amb arrels alemanyes, són dues cares de la mateixa moneda unides per Epstein. Convençuts de ser superhomes i tenir el dret de governar despòticament la humanitat, un amb benevolència i l’altre amb sadisme. Si Epstein els va controlar i manipular a favor seu sense problemes no és perquè tingués cap foto o vídeo d’ells comprometedor. Era simple afinitat, perquè amb Epstein, com amb els veritables amics, eren lliures per expressar la foscor del seu cor sense haver de suportar la fatiga de fingir cada dia. Aquesta era la irresistible atracció d’Epstein per a les nostres elits.
