Dels incendis, normalment, en té la culpa algú. Un pagès que feia no sé què que hauria pogut fer un altre dia, un immigrant negre amb problemes mentals, un piròman pirat i criminal, un reietó del bricolatge que s’hauria pogut quedar quiet i una llarga llista d’imprudents, rucs, insensats… o un operari que tant sí com no havia de treballar amb la seva radial a la Bisbal d’Empordà.
En tots els casos, els resultats són catastròfics, alarmants i oblidables. Normalment, no en tornem a saber gaire cosa ni dels implicats, ni de les causes, ni dels càstigs més o menys merescuts. Cada incendi s’emporta la memòria de l’anterior, en una època en què la memòria ja és molt curta i superficial.
El país de la tercermundista autopista AP-7 i dels trens de Rodalies dignes de Kènia no només col·lapsa cada dia davant dels nostres ulls, sinó que a més se’ns crema, se’ns inunda o ens cau al damunt, tot i l’heroïcitat i professionalitat dels nostres bombers, aquells que havien de ser sempre nostres i que Déu ens els conservi.
Aquests darrers dies, l’incendi de les Gavarres ens ha ofert un panorama de la situació del país que ens hauria de fer pensar i actuar. O campi qui pugui.
De moment, qui s’ha passat un parell de dies als calabossos és l’operari de la radial. Pot estar content, en altres èpoques l’haurien fotut ja a la foguera… De l’empresa de l’operari se’n sap poca cosa. Dels directius o propietaris, ni rastre, de moment. Del govern regional que sol encarregar feines a l’empresa, se’n sap també poca cosa. Però l’operari ja ha començat a pagar el preu de l’incendi que, sí, tot indica que va provocar, però del qual potser, potser, no és l’únic culpable.
En paral·lel hem vist com ens deien que hi havia no sé quants nivells d’alerta que l’operari de la radial no va tenir en compte. Tenim alertes per tot. Pluja, neu, vent, foc, inundacions, contaminació… I nivells a dojo, 1, 2, 3… Però al final, algú sap què significa tot plegat? Hi ha un sistema clar, potent, per informar de les alertes, de les prohibicions, de les recomanacions? En absolut. Tenim un caos important, basat en allò tan clàssic, expressat a la castellana manera: “La ignorancia de la ley no exime de su cumplimiento”. És a dir, la culpa és teva sempre i mai, mai, mai, ni del govern ni molt menys de l’administració.
La clau del sistema és que la culpa sempre la tinguin els altres. Per exemple, l’operari de la radial de la Bisbal.
Després venen els confinaments, als quals s’estan aficionant els nostres “desgovernants”, i els consells i recomanacions que no tenen potestat per imposar, però que actuen com a cobertura de responsabilitats.
I més enllà de tot això, la vella distinció entre autoritat i potestat. L’autoritat es guanya amb la qualitat, amb la responsabilitat, amb la confiança que generes. La potestat te la dona una llei o una norma, però no implica autoritat. Poder i autoritat no són el mateix. I el que estem veient és com els responsables públics perden autoritat a velocitat ultrasònica, però fan veure que tenen poder per quedar bé a les xarxes, a les televisions i ràdios que controlen i als mitjans domesticats que alimenten.
Si a això hi afegim la incapacitat més que provada de garantir les coses bàsiques (que solen ser les que menys llueixen), la mandra que fa prevenir i planificar manteniments o prevencions poc excitants i poc electorals, l’abandonament demencial del territori, dels boscos, dels pobles, de les persones, de les infraestructures, del paisatge…
Amb tot això ja anem tenint un dibuix força complet, amb força capes, del desastre en el qual tot just estem començant a caure, encara que ens enganyin dient que ja n’estem sortint, i espera’t quan posem el turbo dels pressupostos… No us ho cregueu: això és el principi del col·lapse, no el final.
I ja per acabar amb el panorama, també tenim una derivada important: l’egoisme, la insolidaritat, la crítica superficial, la memòria de peix… Els incendis o les catàstrofes són sempre dels altres, no meus. Ningú no està disposat a renunciar a res, ni a un concert ni a un cap de setmana. Cada vegada hi ha menys gent disposada a sumar, a cooperar de veritat, a fer les coses bé, pensant en el bé comú. Hem perdut els valors de la ciutadania, del patriotisme, del civisme i la civilitat, de la responsabilitat personal i col·lectiva, tothom va a la seva i el país se’n va a la…
Aquest és el paisatge de cendres encara calentes, de fum, de boscos cremats, de trens que no funcionen, de carreteres patètiques, de serveis públics en crisi permanent, d’impostos que castiguen els motors del país, de gent mantinguda i aprofitada, de tsunamis demogràfics, d’amenaces colonials, d’elits que viuen a l’hiperespai, d’inseguretats reduïdes a percepcions o excuses per a l’estat policial, d’habitatges de misèria, de feines i sous que ja no garanteixen res…
L’operari de la radial de la Bisbal ens ofereix, a les portes de les vacances d’estiu, el pròleg de la tardor, de l’hivern i la primavera que venen. Catalunya és un col·lapse per fases. Un incendi és molt dramàtic, sí, però és molt pitjor la realitat quotidiana de tot un país que s’està corcant, degradant, per sota del radar, de crisi en crisi, de desgovern en desgovern. I tot això a l’espera del dia que arribaran els bàrbars, que encara serà pitjor…
