Hi ha en el món quasi tants sistemes electorals com països, i tots tenen avantatges i inconvenients des del punt de vista de la seva capacitat per reflectir amb fidelitat la voluntat popular en la conformació dels seus governs: en algunes queden fora els partits minoritaris; en altres, hi ha massa soroll per l’excessiu nombre de partits. En el sistema espanyol, que per defecte és també el que s’utilitza a Catalunya, el que en general es critica més és el pes dels partits en la configuració d’unes llistes que són tancades i bloquejades. Això vol dir que la gent que hi surt va accedint a la representació en l’ordre que s’hi dona des de la cúpula de la formació.
Hi ha des de fa anys un moviment, d’origen en el partit radical italià, que el que pretén és justament desbloquejar les llistes. Però no ens enganyem, en un sistema així, si el partit proposa, la gent disposa, però en té coneixement per fer-ho? De fet, la major part dels que ho reclamen en la majoria dels casos no serien en disposició de distingir qui és el segon de la llista, i així fins al final. En un temps en què bona part dels estudiants universitaris no saben qui és el president del govern, ni el català ni l’espanyol, suposar una cultura política prou ampla com per distingir participants en un segon nivell de la política o per avaluar les seves capacitats, fora un ideal però, a la vegada, una realitat inversemblant.
Ara amb tantes noves sigles que concorren a les generals, algunes encunyades a les municipals, potser també el primer candidat, que se sol correspondre amb el líder, tampoc és gaire conegut o no identifiquem la seva cara amb la llista per la qual es presenta, i és per això que ja ens anem acostumant a veure que a la papereta hi figura la cara de la persona que n’ocupa el primer lloc. Això és tant com dir que la gent no vota programes, ni per descomptat vota la resta dels que surten a la llista, i sí, en canvi, les persones més mediàtiques o que han produït més rebombori. Per tant, no és casual que unes quantes convocatòries electorals enrere un senyor ja gran entrés en un col·legi electoral i preguntés quina era la papereta d’en Franco, com també ho va fer poc després un altre, ja governant Zapatero, dient que volia la llista d’en Felipe. Sí, Felipe, així, sense cognom.
Personalismes electorals sempre han existit, però ara, en un temps on la comprensió lectora és a la baixa, tot s’ha de simplificar, no sigui que algú s’equivoqui, i així, quan no es vota la llista, perquè la llista és un enginy i no un projecte, el que veurem seran senzillament llistes amb foto.
2
