La llibertat d’expressió sempre ha anat associada a la causa de la independència Catalunya. Fer callar als seus impulsors, ha estat històricament una de les premisses d’Espanya. Sé del que parlo.
Quan vaig ser jutjat a l’Audiència Nacional fa vuit anys per promoure la xiulada a l’himne espanyol i al Borbó en el decurs de la final de copa del 2015 al Camp Nou, la meva defensa es va fonamentar precisament en la defensa d’aquest dret fonamental. Com si fos un partit de futbol, vaig ser condemnat en primera instància (primera part). Però a la segona (en segona instància), i gràcies a l’habilitat del meu advocat Albert Boada, l’absolució fou la decisió del tribunal. Vam guanyar el partit i va guanyar també la llibertat d’expressió. Un èxit rotund al rovell de l’ou del poder judicial espanyol.
No us enganyaré que, amb aquest triomf, pensava que difícilment podrien tornar-me a tapar la boca els poders de l’estat. El precedent era una garantia, tot i que mai no pots estar tranquil amb les togues imperials. Però allò que vaig guanyar a Madrid sembla que ho podia perdre a Vilafranca del Penedès divendres de la setmana passada. Anem als fets, com si es tractés d’un judici.
A la capital de l’Alt Penedès, se celebren des de fa una colla d’anys uns debats anomenats “Jornades de Pensament Nacional” organitzats per la gent de Repensem-nos. Enguany, un d’ells duia per títol “Venen o els cridem?”. Es tractava de parlar sobre la immigració i jo era un dels dos ponents convidats. Fins aquí, res destacable.
Les coses es van començar a complicar quan, tres o quatre dies abans del debat, l’anomenada esquerra independentista de la comarca, va emetre un comunicat on demanaven la suspensió de l’acte per la meva presència. Les raons? Literalment aquestes: “La participació de Santiago Espot, conegut pels seus discursos xenòfobs i islamòfobs, així com pel seu suport públic a l’estat d’Israel, accentua encara més la gravetat d’aquesta convocatòria. La seva presència contribueix a legitimar posicions d’extrema dreta, contràries als drets humans i a la convivència” Tot plegat, semblava que arribava a Vilafranca una mena de monstre que esmorza cada matí un parell o tres d’immigrants, com si fossin ous ferrats. No era un bon presagi, és clar.
La conseqüència fou una convocatòria amb banderes palestines a les portes del local per tal d’entrar dins, rebentar l’acte i potser també la fera que encarnava totes les maldats d’un tirà. La presència dels Mossos d’Esquadra va evitar-ho, després d’escenes de tensió.
En acabar l’acte i sortir al carrer encara hi havia quatre furgonetes policials. Exactament, el mateix nombre que les que vaig comptar a la porta de l’Audiència Nacional el dia del meu judici. Vaig pensar que, en només vuit anys, he passat de patir les fòbies inquisitorials “rojigualdas” a les quadribarrades amb estel vermell. Dues cares de la mateixa moneda. El fart de riure de la Moncloa es podia sentir a Vilafranca.
