Miquel Dalmau Tramunt, regidor del petit municipi de Cava, a l’Alt Urgell, cobra per aquesta feina l’exorbitant xifra de 290 euros mensuals. Com tenia una pensió per incapacitat permanent que rondava la també gegantina xifra de 900 euros, l’INSS li ha denegat continuar cobrant la pensió i li exigeix que torni el que per aquest concepte ha cobrat des de l’agost. És fàcil comprendre que de vegades la llei, de vocació general i abstracta, té tan poca ànima com els buròcrates que l’han d’aplicar. De segur que aquests últims parlen de principi de legalitat com la llei a la vegada s’omple de paraules com justícia i solidaritat. Un escàndol. Però també pot passar just al contrari, que la llei sigui feta de manera intencionada en contra o a favor d’algú en concret, cosa que tampoc hauria de succeir.
Sumar ha demanat a Hisenda la configuració d’un impost que gravi les herències per contrarestar la bonificació que en la major part de les comunitats autònomes s’ha fet d’aquest injust tribut que no existeix a la pràctica totalitat dels països europeus. Com parlen i actuen sols d’oïdes, desconeixen (o potser prou que els saben) els sofisticats mecanismes d’enginyeria fiscal que permeten a les grans fortunes defugir la pressió fiscal sobre aquest fet impositiu i, així, es disposen com tantes altres vegades a escanyar una mica més a la minvant i sempre pagana classe mitjana.
Existeix un instrument idoni per a l’homogeneïtzació de les legislacions autonòmiques quan l’aparell central de l’Estat entén que la diàspora normativa pot produir una disfunció greu en el funcionament de les estructures i els equilibris territorials: és la Llei d’harmonització, prevista a l’art. 150,3 de la Constitució. Però no s’atreveixen a fer-la servir. Un sol cop es va dictar llei d’harmonització, suposadament per reconduir el procés autonòmic, però es va fer de manera maldestra, quan encara el procés de desenvolupament autonòmic no s’havia endegat, i la clatellada rebuda del Tribunal Constitucional, aleshores encara una institució a qui tothom reconeixia la seva “auctoritas”, va ser sonada: Gairebé res d’aquella llei es va salvar.
En aquest cas probablement no s’escoltarà cap queixa per part de Catalunya, ja que és quasi sols a casa nostra on de manera excepcional i incomprensible es manté el gravamen sobre la riquesa heretada, tot i que aquesta ja hagi estat objecte de tributació en més d’una ocasió. És evident el menysteniment que es desprèn d’una mesura així respecte al que significa la família com a cau d’esforç comú, projecte i memòria, però això sembla importar poc quan del que es tracta és d’evitar una competència per atraure els recursos cap a un territori o l’altre. En qualsevol altra circumstància, mesures que imiten l’efecte d’una llei d’harmonització haurien estat rebudes amb crits d’indignació per la ingerència de l’Estat en els assumptes de Catalunya, com va succeir amb el decret de la tercera hora de castellà.
Sense força per dictar una llei harmonitzadora, la ministra Díaz insta a Hisenda a fer-se un Sánchez: es crea un impost a mida de poder liquidar la rebaixa autonòmica com es fa una llei per evitar que Garcia Castellón pugui perseguir alguns independentistes per terrorisme. Mai vista aquesta tècnica legislativa, on la norma es crea ad hoc per a una concreta situació i no per regular de manera general i abstracta un cert àmbit de la realitat. No és que Montesquieu hagi mort, és quelcom pitjor, és que ja no sabem si el legislador fa de jutge o el jutge de legislador. Els papers s’han bescanviat davant d’una ciutadania cada cop més estupefacta a qui sempre se li aplica tot el rigor de la llei. I si no, que li expliquin al pobre Miquel.
