Els cowboys del planeta, capitanejats per Trump i Netanyahu, han tornat a abraçar la pirotècnia, abandonat del tot la vella i avorrida via diplomàtica –que novament es confirma com un esport antiquat i de massa poc risc per al gust de certs governants. No, de cap manera em deixaré enxampar defensant el règim tirànic i repressor dels aiatol·làs, com en el seu moment tampoc no vaig sentir cap llàstima per la defenestració política de Maduro a Veneçuela. Això no equival a dir que, comptat i debatut, em rendeixi als peus dels xèrifs de l’oest salvatge, posats a rebentar governs amb fúria justiciera. Em permeteu no haver de fer costat a cap dels dos bàndols? És això factible? Gràcies de tot cor.
Sí que m’interessa, però, entendre el que està passant a l’Orient Mitjà, i mirar de preveure com evolucionarà el conflicte, perquè opinem el que opinem, és evident que ens acabarà esquitxant. El primer que diria és que si algú creia que això seria com el segrest de Nicolás Maduro, i que els interessos de Trump es podrien consumar amb una traca curta i sonora, va molt errat. En el cas de Veneçuela, es tractava d’un règim que girava al voltant d’un matrimoni, al més pur estil de república bananera llatinoamericana, i que un cop pres el gos, presa la ràbia. Fins i tot estem veient que hi havia un entorn immediat al màxim mandatari, començant per l’actual presidenta (aleshores vice-presidenta), que va permetre un cert diàleg previ amb els EUA i per tant una sortida pactada i fluïda a la mascletada militar que va descavalcar Maduro i senyora.
A l’Iran, ens trobem amb una situació molt diferent. L’aiatol·là Alí Khamenei, d’avançada edat, ja havia anat repartint joc entre els notables de la República Islàmica. Exercia un rol una mica regi, atorgant molt de marge als caps dels cossos armats i els ministres del govern, o al mateix president del país, Masoud Pezeshkian –el qual no ha mort en els atacs. La prova d’aquesta xarxa ben trenada és que els coets israelians han apuntat, més enllà del líder suprem, a un seguit de personatges clau; el cap de la guàrdia revolucionària, el ministre de defensa, etc. El cas és que la graella institucional que s’ha creat al llarg de dècades està ben fonamentada i cosida. Les manifestacions democràtiques, protestant per l’obligació de portar vel, les penes de mort, tortures i altres abusos, no ens han de fer perdre perspectiva. La República Islàmica no caurà d’una bufada des de Washington o Tel Aviv.
El més probable és que el conflicte, tal i com ja anem veient, s’allargui i s’estengui a tota la regió. De moment, els Estats Units o fins i tot Israel no estan rebent gaire; però els seus aliats a la zona, entre els quals els països petrolers del golf, estan patint impactes potents i una inseguretat que no havien experimentat mai. L’Iran té capacitat per tancar l’estret d’Ormuz, per on han de passar a la força la major part dels petrolers que subministren carburant al món occidental. Ens podem trobar fàcilment amb un conflicte internacionalitzat i una crisi energètica que faria semblar la del 1973 un joc de nens. A més, des del Líban de Hezbol·là al Iemen dels houthis, el règim iranià hi té aliats, subvencionats per Teheran, que poden complicar encara més les coses. Es pot embolicar molt la troca.
L’Iran és una potència regional, amb prop de cent milions d’habitants, el triple de Veneçuela, i un producte interior brut que multiplica per vuit el del país caribeny. La producció de petroli és quatre vegades més gran, el pressupost militar és netament superior i l’armament també, fins al punt que la intervenció actual i les precedents es deriven, en bona part, del temor que acabi desenvolupant un arsenal atòmic. El país és enorme i té una orografia que dificultaria qualsevol invasió terrestre. La llarga guerra entre Iran i Iraq, que va ser provocada per Sadam Hussein amb la certesa que es poliria els aiatol·làs com si res, va durar vuit anys i va demostrar que, per molt que en alguns moments tingui peus de fang, el gegant iranià no és un país menyspreable en cap sentit.
S’han equivocat, Trump i Netanyahu? El temps ho dirà, però és molt possible que, sota el miratge de l’operació Absolute Resolve que va destronat Maduro, imaginin que l’ofensiva Roaring Lion, quirúrgica i llampegant, podria forçar un canvi similar de règim a l’Iran. Però la impressió és que podria acabar assemblant-se més a la guerra d’Ucraïna, o encara pitjor. Perquè en el cas de l’Iran no hem d’oblidar un afegit de primer ordre. L’assassinat de Khamenei, i la guerra en general, no farà decaure la reputació de l’Iran com a padrí de l’islamisme. Ans al contrari. Pel que fa als xiïtes, però també als musulmans en conjunt, un màrtir estadista pot acabar reforçant l’islamisme més combatiu. Pot ser perfectament que d’aquí uns anys tinguem una segona gran crisi del petroli, i una segona gran onada de jihadisme a casa nostra. Tot i que espero equivocar-me.
