Aquesta setmana es presentarà l’anomenat Informe Fènix, i pel poc que en sabem de moment, serà dels que portarà cua. Sota la coordinació de Xavier Roig, tres economistes de prestigi han elaborat l’estudi; Xavier Cuadras, Modest Guinjoan i Miquel Puig. Tres més els han assessorat; Jordi Galí, Guillem López-Casasnovas i Jaume Ventura. No són gent frívola ni sensacionalista. Més aviat busquen alertar, amb tota la prudència i les reserves que mereix un treball d’aquestes característiques, del camí que ha emprès la nostra economia i societat. Amb una descripció neutra i rigorosa, ens fan saber que han abordat el “risc del model econòmic català en relació al progrés, el benestar i la cohesió nacional”. Ells no ho diuen, però ja us ho avanço jo; aquests experts tan seriosos i acadèmics ens estan alertant d’una autèntica catàstrofe encoberta.
Els continguts detallats de l’informe encara no són públics. Tenim, això sí, la hipòtesi de partida, que no és cap secret. En essència, vindria a ser que el creixement actual de Catalunya amaga una degradació preocupant pel que fa a la qualitat de vida i a la solidesa de l’economia. Mentre les xifres de població, de producció i de riquesa augmenten en termes absoluts, cada cop ens empobrim més en termes relatius. És a dir; que puja la suma de la renda, però baixa la renda per càpita, la prosperitat de les persones. I fa anys que o fa de manera constant i sostinguda. En comparació amb els nostres veïns europeus, els catalans cada cop som menys pròspers; i fins i tot en el context de l’estat espanyol ens succeeix el mateix. Fa anys lideràvem el rànquing de renda per càpita al regne d’Espanya. Ara ja fa temps que no és així; ens passen clarament al davant comunitats com Madrid, País Basc, Navarra i de vegades alguna altra.
Catalunya ha crescut, però ho ha fet en més d’un sentit, i com que la població s’ha disparat més que la producció, ens hem quedat enrere. No es tracta d’un crack espectacular, ni d’un conflicte aterridor, sinó d’una davallada sorda i constant que ha acompanyat un model feble i, segurament, equivocat. Més enllà del dictamen que facin els economistes de renom, tots hauríem de ser conscients que anem per mal camí. Per simplificar, jo diria que hem passat de ser la fàbrica d’Espanya (i el banc, i la porta a l’exterior, i el laboratori avançat) a ser una perifèria especialitzada en serveis barats. El sistema que hem bastit en les darreres dècades aposta fort pel turisme i els expats (assistits pel treball online), i amb una fórmula de massificació general. Això implica que hem abraçat la massa i la quantitat abans que no pas la qualitat, i a sobre que molts beneficis d’aquesta activitat massiva no resten al país.
Per atendre les necessitats del model que hem generat, cada cop són menys necessaris els joves del país, molt formats i arrelats. El sistema s’alimenta cada cop més d’una massa de mà d’obra sobre-explotada amb salaris baixos i condicions de treball deteriorades. La dignitat del treball, fruit de lluites antigues i meritòries, ha caigut a uns nivells lamentables. El jovent autòcton ha de marxar si vol trobar feina a l’altura del que ha estudiat durant anys. L’habitatge està sotmès a una pressió enorme, per l’augment de residents i de visitants, i les parelles tendeixen a tenir pocs fills, o ni un, perquè les perspectives de vida en família són ben magres. Camuflem la nostra competitivitat en declivi, i la pèrdua de qualitat de vida, en la retòrica buida d’una igualtat que no existeix, que tot just dissimula la lenta davallada cap a la pobresa col·lectiva. Certament, no som l’única societat occidental amb símptomes de cansament; però el nostre cas és dels més extrems d’Europa -i també del regne d’Espanya.
Els autors ens prometen que l’Informe Fènix s’endinsarà en els motius de la crisi catalana, i que a més proposarà vies de sortida i resolució de l’impasse. Ho esperem amb candeletes, perquè ho necessitem com l’aire que respirem. Ja fa massa temps que nedem en l’autocomplaença del nostre creixement –un miratge que es basa en xifres quantitatives i que oculta un empobriment evident per a qualsevol que tingui ulls a la cara. Encara ens creiem la rondalla aquella que som rics, i repetim com a lloros el tòpic de la nostra riquesa, el nostre caràcter laboriós i estalviador i les nostres virtuts productives. Doncs ja comença a ser hora que algú amb solvència ens canti quatre veritats i despertem de la tonteria. O ens arromanguem i hi posem solució, o ben aviat l’únic plat que tindrem a taula serà el de l’antic i gastat estereotip català.
