Una campanya per a les eleccions espanyoles està servint per a un episodi especialment sagnant de la guerra entre partits independentistes, entre formacions que han tingut líders empresonats i exiliats –un encara hi és– pel referèndum de l’1-O. Nou anys de guerra fratricida i no s’ha acabat. És cada dia pitjor. És la victòria més important de Pedro Sánchez. De fet, l’única cosa de la legislatura que li ha sortit realment bé: contribuir, i molt, a la desmobilització de l’independentisme, si més no electoral. Encara que les noves generacions guanyen protagonisme al carrer i obren el que podria ser una nova etapa –es va veure en la manifestació de l’última Diada–, la política institucional no ha canviat de mans i es nota. En la cursa cap a la Moncloa, PSOE i PP es disputen els vots dels catalans, que seran claus, i els líders independentistes es barallen entre ells enmig del fang.
Es va fer cèlebre la frase de Jordi Cuixart en el judici del Procés: “Ho tornarem a fer”. Era la promesa que, algun dia, hi haurà un altre intent de portar a la pràctica una idea política indiscutiblement legítima a la qual se li reconeix la legalitat només si es manté reclosa en la teoria. De moment, no se sap si l’independentisme ho tornarà a fer. Del que no hi ha cap dubte és que aquest amplíssim espai polític o, més aviat, els partits que el representaven el 2017, s’ho han deixat fer. S’han deixat triturar per l’aparell penal, polític i mediàtic d’Espanya, amb un lloc d’honor en la gesta per al líder del PSOE i aspirant a repetir com a president del govern espanyol. Acceptant que és un aparell molt poderós i de múltiples cares i que potser –només potser– era inevitable que passés el que ha passat, i sense buscar culpables, l’independentisme s’ha de plantejar si ja ha tocat fons i començar a reaccionar. Si no vol ser un unicorn eternament.

