La majoria dels sondeigs impublicats que fan els partits -els encarreguen, els paguen, se’ls miren, se’ls creuen, no els ensenyen i els alcen en un calaix- fa mesos que han detectat una tendència persistent. Pel que fa, concretament, a les eleccions al Parlament, la tendència allò que en diuen dominant apunta una victòria clara del PSC, d’un costat, i de l’altre, que l’independentisme -per ara, Esquerra, Junts i la CUP- no fa majoria absoluta.
Clar i ras, les enquestes avancen que els dos blocs parlamentaris s’alteraran i que el pròxim president de la Generalitat no serà un independentista per una qüestió d’aritmètica estricta, més enllà de pactes i acords cada vegada més enviscats.
De vegades, algun tracking -que es veu que és una variant barata del sondeig i que es fa a còpia d’alquímia- insinua la irrupció de l’Aliança Catalana de Sílvia Orriols a la cambra amb dos o tres diputats, i llavors, sí, l’independentisme torna a sumar, però aquesta presència, per a alguns sòrdida, reobri totes les tenebres d’uns acords impracticables.
Davant aquesta perspectiva una part de l’independentisme civil -el més escaldat i encara motivat- retruca: “Independentisme? Quin independentisme? Esquerra, Junts i la CUP no són partits “independentistes”. Tant se val, doncs, que siga un partit autonomista o un altre qui governe. Encara els passa poc”. Més encara, aquests sectors -numèricament indeterminats, però que s’atorguen tota la força de l’abstenció en les darreres eleccions- consideren que la derrota dels partits “autonomistes” que es proclamen independentistes és un càstig merescut. La busquen, la demanen i creuen provocar-la perquè, segons ells, el desbarat d’aquest “fals independentisme”, que els ha enganyat i enredat al llarg de tot “el procés”, és del tot necessària com a punt d’inflexió per aspirar a la independència “real”. Paradoxalment, perquè un dia arribe a guanyar l’independentisme “de debò”, els partits que ara se’n proclamen han de perdre i desaparèixer.
Com a opció pot ser lògica i legítima. Una altra cosa és que siga àcida o, segons com, contraproduent. Perquè, si l’independentisme són ells i només ells, “els coherents”, la independència encara és més llunyana que si depèn dels partits “autonomistes” que es consideren i es diuen independentistes. I si la penitència necessària per a obtenir la independència veraç és la constitució d’un nou govern autonomista amb presidència del PSC, diguen el que diguen, aquesta fase no garanteix “una Catalunya independent” impulsada per la reacció posterior de la hipotètica majoria independentista.
També és cert que la tendència que marquen els sondeigs es podria alterar en el cas més que improbable que Carles Puigdemont es poguera presentar a les pròximes eleccions, guanyar-les i tornar a Catalunya. El factor Puigdemont encara és una incògnita. Llavors el problema serien els pactes perquè poguera ser investit. Un problema amb final difícil i imprevisible.
Com en són també, d’imprevisibles, els efectes que es derivarien de la presència d’una nova llista que es proclamara independentista i que per ara només sembla insinuar-se a través de l’Assemblea Nacional Catalana, embrancada en fortes disputes internes per aclarir si l’opció és apropiada o inoportuna.
En tot cas, si els resultats de la llei d’amnistia que acaben aprovant les Corts espanyoles no permeten que Puigdemont aspire a tornar a Catalunya i ocupar la presidència de la Generalitat, les inèrcies actuals preveuen la victòria del PSC i una investidura que només presenta com a incògnita saber d’on obtindrà el suport parlamentari que li calga Salvador Illa.
Si el candidat del PSC guanya les eleccions i l’independentisme no suma la majoria absoluta, les aliances que se’n podrien derivar són diverses. Si qui les interpreta és un dirigent d’Esquerra Republicana, afirmarà que Junts perdrà la lleterola per pactar amb el candidat socialista i recuperar els càrrecs tan enyorats. Si qui consulta la bola de vidre és un dirigent de Junts, exclourà qualsevol acord del seu partit amb els socialistes i proclamarà que són els republicans els qui ja tenen decidit fins i tot quins departaments demanaran als socialistes. Llibre de meravelles.
A aquestes alçades -i a falta d’un any per a la nova cita a urnes- queda clar que només una carambola insòlita permetria que governara el país una nova majoria independentista. Si les enquestes acaben confirmant-se d’ací a un any, “el procés” només serà ja un record. I amb un govern presidit pels socialistes, un record a liquidar.
L’independentisme -tant “independentista” com es vulga- perdrà les eleccions. Aquell món s’acaba. L’única incògnita que queda per aclarir és per què els jutges espanyols l’alimenten amb el seu odi patriòtic. L’única força no estúpida de l’Estat -que és el PSOE- fa temps que va decidir que la millor manera de diluir-lo era perdonar-lo.
