La celebració del cinquantenari de la mort de Francisco Franco, juntament amb l’analfabetisme escolar, familiar i social tan bèstia que patim, pot donar peu a la propagació d’idees superficials, frívoles, del dictador. En un sentit i en un altre.
Hi ha una part de la societat espanyola que el reivindica -que no l’ataca, que ve a ser la mateixa cosa- per la “pau” i la “prosperitat” que la seua dictadura va aportar a la història d’Espanya, tan convulsa i esguerrada durant el segle XIX i el començament del XX. Aquesta part de la societat, coincident amb la dreta -política o sociològica-, evita l’exaltació pública del general perquè ara li convé definir-se com a “constitucionalista”, i la Constitució espanyola diu que sacralitza la democràcia i el sistema parlamentari. Quan hi furgues una mica, però, hi veus que, en el fons, Franco defensava i ells defensen els mateixos privilegis i la mateixa estabilitat profitosa. Tan “constitucionalista” era l’un com ho són els altres.
Una altra part d’aquesta societat -l’espanyola- defineix el general com una malvestat, com el botxí del somni social que ells consideren utopia necessària. Com que no conceben no tenir la raó històrica, justifiquen la llarga etapa dictatorial com el resultat exclusiu de la por i la més terrible de les repressions. N’hi va haver, òbviament, de por i de repressió, una garbera, però això només no explica la pervivència del dictador des que va ser investit cap suprem del bàndol rebel l’any 36 fins a la darrera ranera a l’hospital de La Paz de Madrid. (Per a quan una sèrie televisiva de la llarga i prolongada agonia del general? El llibre de Vicente Pozuelo, Los últimos 476 días de Franco, no té pèrdua: és “tesoro de contento” i “mina de pasatiempos”).
A més d’un dictador immisericorde, capaç d’allargar la guerra que ell havia encetat només per escatar tota la discrepància, Francisco Franco era un general molt hàbil, sobradament astut. Ho va ser a l’hora de fer-se amb tot el poder contra el criteri d’alguns dels capitosts de l’exèrcit sublevat que se’l miraven amb menyspreu i desconfiança, però sense subestimar-lo mai; quan va redactar el decret d’unificació, que barrejava naps requetès i cebes falangistes; quan va establir la santíssima tríada del seu règim -exèrcit, església i falangistes-; quan va desplegar durant dècades els equilibris necessaris perquè militars, capellans i joseantonians es barallaren entre ells i no el qüestionaren mai, i quan va saber aprofitar cada bicoca que li va oferir la història per blindar i dilatar el mando en plaza.
Franco va ser un expert supervivent. Un polític professional -dúctil i intransigent alhora- amb uniforme i pistola. L’única possibilitat que no va contemplar mai va ser la de la pròpia renúncia i va driblar amb sagacitat tots els mals moments que a un altre li podien haver costat la continuïtat.
Per a il·lustrar el personatge i la pròpia habilitat es pot prendre qualsevol exemple del moment. Del llarg moment de quatre dècades. N’hi ha un de ben significatiu. La Segona Guerra Mundial havia acabat amb la derrota de l’Eix, dels alemanys i dels italians, que tant havien contribuït a la victòria del bàndol sublevat espanyol l’any 36. Franco els va aprofitar de manera descarada, els va cedir Mallorca com a base operativa i el territori republicà com a laboratori per a provar noves tècniques d’invasió i destrucció. Franco ho aprofitava tot. Apamant cada decisió a prendre, quan va esclatar la gran guerra va declarar Espanya “neutral” en el conflicte, una opció que canvia l’any 40 -quan tot somreia a Hitler i Mussolini- per la de “no bel·ligerància”, i que encara més tard va recuperar quan li va tornar a convenir.
Exactament igual com després explicarien els quaderns d’Hazañas Bélicas, el general Franco va propagar a qui li interessava que ell entenia tres guerres: la de Hitler contra Stalin, en la qual feia costat als alemanys; la d’Alemanya i Itàlia contra els aliats, en la qual es mantenia “no bel·ligerant”, i la dels Estats Units contra els Japonesos, en la qual prenia partit “contra els bàrbars”, que eren els segons. Aquest esquematisme simplista però providencial el va mantenir relativament al marge del conflicte i va permetre també que, acabada la guerra, es reivindicara com “centinela de Occidente”. I si en vols més, para el cabàs.
El 1945 encara n’hi havia que es pensaven que els aliats envairien Espanya i derrocarien la dictadura. El 1946 Espanya queda exclosa de l’Organització de les Nacions Unides. Una resolució d’aquest nou organisme considera el règim franquista “col·laborador” amb el nazisme i recomana que no siga admès en cap organisme internacional i la retirada d’ambaixadors. La paciència, la resistència i l’habilitat del general Franco van quedar ben evidents quan va saber capgirar aquesta hostilitat inicial. La seua resposta a aquella “agressió diplomàtica” queda ben explicada en el discurs que “el Caudillo de España por la gracia de Dios” va fer davant unes corts nomenades a dit el 14 de maig de 1946. Una exhibició de cinisme ideològic i de camaleonisme tàctic tan calculada i raonada explica el perquè de la prolongació extrema del règim.
El text, titulat La verdad ante el mundo i subtitulat Habla el Caudillo, va ser publicat per Ediciones para el bolsillo de la camisa azul, una iniciativa editorial del Departamento Nacional de Propaganda del Frente de Juventudes. Ara es pot trobar saldat en les pàgines webs de d’impresos saldats.
En aquest opuscle, de lletra minúscula i extensió insuportable, Franco es va explicar “al món” per mirar de convèncer-lo de la utilitat de la seua dictadura al nou tauler d’escacs que va definir la Conferència de Potsdam. Contra Rússia i el comunisme, Espanya! Com al conte de Calders, tot s’aprofita. Repetim-ho: Franco ho aprofitava tot.
Vet ací un tast garbellat que traça un perfil indiscutible de l’habilitat i els regats del general: “No hi ha problemes polítics espanyols. Els nostres problemes polítics els hem resolts amb el nostre esforç i la nostra sang”. “L’abisme i la diferència més important entre el nostre sistema i el nazi-feixista és la característica de catòlic del règim que avui presideix els destins d’Espanya”. “Espanya condemna més que cap altre poble els excessos i els crims amb què avui es pretén caracteritzar tot allò nazi-feixista”. “A la democràcia convencional nosaltres hi oposem una democràcia catòlica i orgànica que dignifica i eleva l’home”. “El caràcter individual dels espanyols condueix sovint a l’egoisme i a l’anarquia. Per això l’esperit d’unitat i el manteniment de la disciplina és més indispensable i no pot aconseguir-se pels mateixos mitjans i procediments que en aquells altres pobles per caràcter més propensos a l’organització i a l’obediència”. “Persisteix al món un vell concepte de dretes i esquerres que nosaltres hem superat”. “Les preferències que la premsa i la ràdio al servei del comunisme ens prodiguen no poden ser més lògiques, però el que no és lògic ni té sentit és que els altres pobles ballen al so del seu tambor”. “Un avió particular de propietat anglesa va ser el que em va portar en vol al continent i amb Anglaterra vam fer les primeres gestions de compra d’aquell material indispensable a les nostres necessitats momentànies”. “Espanya va servar una neutralitat estricta davant la contesa que enfrontava els pobles civilitzats d’Europa amb els quals mantenia relacions”. “La lleialtat amb França i Anglaterra es va mantenir sempre”. “Quan els pobles s’equivoquen és noble i honrat rectificar. Anglaterra i França van jutjar la política d’Espanya per les aparences i van partir d’una tesi completament falsa: que Espanya havia quedat compromesa i aliada amb l’Eix per motius de la nostra Croada”. “La guerra al Pacífic porta les simpaties del poble espanyol del costat dels qui en aquells territoris defensaven els principis, d’una civilització, una cultura i una fe en trànsit de desaparèixer davant la xenofòbia de què feien gala els japonesos”.
La història quedava així reescrita amb aquest text ara tan poc recordat. Enrere s’eclipsaven tant la salutació romana com l’admiració a Hitler i Mussolini i la seua intervenció en la guerra d’Espanya. La Falange retrocedia, Ramón Serrano Suñer Polo es difuminava i l’església marcava més pal·li en la nova Espanya de Franco. Les maniobres de Churchill i, després, els interessos de Truman i Eisenhower van donar credibilitat a la tergiversació del general espanyol. La broma històrica macabra es va allargar trenta anys més. Perquè després diguen que Franco era només un criminal pelacanyes. En pelava de tres en tres.
