El millor que podria passar per tancar emocionalment l’etapa del procés és el retorn de Puigdemont, aka @KRLS. Un retorn que cadascú s’imagina de diferents maneres i que cada vegada és menys espaterrant per a menys gent. Un retorn que comença a vorejar la indiferència.
El 2017 queda molt lluny. L’èpica d’aquells temps s’ha anat degradant i han sortit a la llum pública quasi totes les misèries, traïcions, incompetències i errors del procés.
L’any vinent farà deu anys. Hem passat pantalles a dojo. Ens hem empassat gripaus immensos. Hem caigut en tots els xantatges emocionals possibles. I ja hem llançat els llaços grocs a la paperera.
Ja sabem el que va passar i qui va fer o va deixar de fer què. La rendició absoluta de la política abans coneguda com a independentista i ara tristament regionalista, afegida al festival interminable de ganivetades i batalletes, ha fet encallar el país a una platja que no és aquella Ítaca idealitzada que tocava la fibra sensible de la gent, sinó un camp de mines enmig d’un paisatge devastat.
I ara, més enllà dels aspectes personals o familiars que han de seguir essent absolutament respectables, quina transcendència té el retorn d’aquell que va ser president, que va poder encarnar un país i que ha acabat en figura de partit i que Déu ens agafi confessats, que ves a saber el que vindrà. Poca transcendència, cada dia menys.
S’entén, clar, que els de Junts el vegin com l’esperança d’una salvació miraculosa de cara a un naufragi electoral que es veu a venir. També s’entén que costi d’acceptar que ja no té aquells suposats poders màgics, aquella aura de l’heroi que planta cara a l’enemic. Tot arribarà i serà molt menys èpic i gloriós del que podia haver estat.
El xiuxiueig sobre el retorn i el tancament de l’etapa Waterloo no s’ha aturat mai. Sempre corre en dos calendaris: o d’aquí a quatre dies o en pocs mesos. En tot cas, un pim-pam, que les coses es mouen discretament aquí o allà… Bé, més allà, a Madrid, que aquí, oi? Que si pacten això o allò altre, que si la justícia europea, que si vindrà l’esperit sant, que si Sánchez… A l’equació mai no hi apareixen els jutges colpistes, juramentats per fer passar Puigdemont per la presó, ni que siguin cinc minuts, i si pot ser que hi coincideixi amb Sánchez, molt millor.
Aquest és l’horitzó, per moltes voltes que hi donem i per molta poesia lírica que posem als exilis i les presons, fent veure que no recordem la catàstrofe col·lectiva a la qual ens han condemnat aquells astuts que se’n fotien d’Espanya, però que en realitat se’n fotien dels catalans.
Aquells, com Puigdemont i Junqueras i tants altres, que volen seguir essent generals, mariscals o caporals, quan són presoners mentals, polítics, econòmics i físics de l’enemic. Aquells que són garantia segura de derrota.
Sánchez, com fa el seu imitador i president delegat regional, ha promès amb l’amnistia coses que no podia prometre, que no eren a les seves mans. Brillant i sàdic com és, ha tret tot el suc possible a la comèdia, ha jugat amb els sentiments, amb les expectatives, amb les pors dels que ha manipulat tots aquests anys fent-los creure que pactaven coses. No hi ha millor servidor de l’estat espanyol que Sánchez, que no ha cedit en res important, perquè alguna convicció deu tenir i perquè sap quines són les línies vermelles.
Per tot això, ens aniria molt bé tancar sentimentalment la carpeta de Waterloo, agrair els serveis prestats i girar full de pressa, perquè aquesta infinita agonia final acabarà matant la nació, la llengua, l’estat que podem ser, la identitat i l’autèntic esperit de combat que treu els pobles dels forats de la història.
Políticament, la carpeta està tancada i acabada. Això val per a @KRLS, Rufián, Junqueras, Tardà i tota la llista de noms propis d’aquells estats majors que van derivar en martiris i victimismes que no porten enlloc i que podrien ser molt, molt discutibles, si passem a una etapa més crua de la carnisseria estúpida i en la rendició sense glòria en les quals hem consumit una dècada.
Hem de tancar el funeral, amb retorn o sense, depengui dels déus o dels diables. O passem pantalla i joc i enviem aquest feixuc passat al museu de la història o ens rendim i a fer punyetes. A mi no em ve gaire de gust, la veritat, i tinc altres plans, però qui sap cap a on anirem… En qualsevol cas, per aquest camí estem jugant amb foc i arriscant-nos a convertir-ho tot en cendres.
