El país i el món tenen davant reptes gegantins. Cap de les conquestes socials, democràtiques o culturals de les societats occidentals durant les últimes dècades sembla assegurada. L’última crisi financera, la globalització desordenada, l’espiral de desinformació, l’empobriment de les generacions joves, la nova revolució tecnològica o el descrèdit de la política ha exacerbat les incerteses materials i morals d’una majoria social. Unes incerteses que al nostre país esdevenen agòniques davant el fracàs i la traïció de la classe política que ens havia liderar d’alliberar del jou espanyol.
No cal ser politòleg per entendre que aquesta situació de malestar social necessita una forma d’expressió política. Estam parlant de fenòmens que cadascun d’ells pot aïlladament provocar canvis polítics. Tots junts fan el còctel perfecte per a una revolució de les que només passen una vegada cada segle. Es tracta d’un malestar social que es pot canalitzar de moltes maneres, a vegades contradictòries, però que ningú (cap ideologia, cap sector social, cap moviment polític) pot ignorar-lo sense córrer perill de ser escombrat per la història.
Tot i que el món no progressa mai en línia recta, com ja he comentat en d’altres ocasions, a llarg termini sempre tendeix a fer millor la vida de les persones. Molt poca gent del nostre temps preferiria viure en d’altres èpoques de la història. Almenys sense tenir garantit que no li tocaria viure en una posició de pobresa, dominació o malaltia. Ara és una afirmació més difícil de fer, perquè som just enmig de la giragonsa del nostre segle, però estic segur que això no ha canviat.
El que ha canviat en els últims anys, allò que és nou és l’increïble pèrdua de capacitat dels governants i les elits intel·lectuals per defensar la majoria d’avenços i conquestes que esmentava abans. La llibertat personal, la democràcia, la igualtat d’oportunitats o l’estat del benestar són conquestes que devem a moviments polítics de caire reformista o revolucionari que no s’han conformat amb societats organitzades des del privilegi i l’explotació dels altres.
En definitiva, vivim en un món que clarament seria pitjor si no haguessin existit moviments progressistes, que en un moment històric determinat vàrem convenir a anomenar d’esquerres. A cada era el progrés pren noves formes, però gran part del que val la pena de les nostres societats ho devem als que en el seu moment varen començar a defensar la igualtat i la llibertat com a valors humans essencials.
Crec sincerament que en moments de turbulències com les actuals, el món seria en millors mans si hi hagués gent amb aquests valors de progrés ètic i material al capdavant. Perquè fins i tot la gent que no n’és considera irrenunciables certes conquestes que l’esquerra va imaginar i va lluitar per assolir. O, si més no, veu que els desequilibris extrems com els que patim actualment amenacen la convivència pacífica que hem gaudit fins ara.
Segurament, el principal error que estan cometent avui les esquerres és no entendre el moviment pendular o cíclic que estam vivint. O no ser conscients que el progrés no és constant, permanent i irreversible. La realitat és que quan el seu món es desfigura i tot sembla anar en sentit contrari, la gent es torna naturalment conservadora. La gent percep que res no és irreversible i, per això, quan s’empobreix i pateix el deteriorament dels serveis públics o del seu entorn social no té temps per pensar com millorar. La seua prioritat és defensar el poc que té.
De fet, l’estultícia imperdonable que està destruint els partits d’esquerres actuals en molts països (i notòriament el nostre i els veïns) és tractar tota una classe social que s’empobreix o una generació que pateix la fallida de l’ascensor social com a privilegiats. Perquè l’estratègia de les dretes i dels moviments autoritaris no pot ser més transparent: vol enfrontar els pobres contra els més pobres, els empobrits contra els exclosos, perquè ningú no tengui temps de lluitar contra l’obscena i letal acumulació de riquesa de tres o quatre mil persones a nivell mundial.
El que no només no s’explica, sinó que és directament irracional i suïcida per a les esquerres, és atiar el conflicte entre la gent pobre i la gent empobrida. Contraposar la sort dels que no tenen res amb la dels que tenen poc i tenen por de perdre-ho. Una estultícia que només és comparable amb l’absoluta incapacitat demostrada on governen per aturar la destructiva i obscena acumulació de tota la riquesa cada vegada en més poques mans. Quan més falta fa que algú planti cara a les desigualtats, l’autoritarisme, la crisi de l’estat del benestar i la pèrdua de conquestes socials, més fora de joc i desacreditades estan les esquerres. Un drama.
