La que fou ministra d’Hisenda fins a concórrer fallidament com a candidata del PSOE en les recents eleccions andaluses, durant els seus anys al capdavant del ministeri, va anar augmentant a poc a poc, però sense pausa ni misericòrdia, la pressió fiscal que s’exerceix sobre el sofert contribuent. Gràcies a ella va esdevenir pràcticament impossible donar a algú altre de forma legal la més mínima quantitat de diners. Entre les últimes mesures preses hi havia l’ocurrència que els bizums fets als fills i que tradicionalment es coneixen com la setmanada també poguessin arribar a tributar. Sí, en l’ortodòxia fiscal, certament és tanta donació una quantitat gran com una de petita, i per això també ho són els diners que molts progenitors han cedit als seus fills com a entrada en la compra d’un habitatge, un acte, per cert, ja quasi heroic i cada cop més impossible. I s’ha d’anar amb compte amb la quantitat que sumin els regals de boda, bateig o comunió, que sempre troba l’Estat recaptador ocasions per escanyar les classes mitjanes, que de les altes ja s’ocupen els seus assessors i, de les pobres, ja ens ocupem la resta d’anar-los acomodant el rebre. El problema de l’habitatge és cada cop més gran, però en cap moment els ha passat pel cap exemptar l’impost de transmissions patrimonials o l’IVA en les compres del primer habitatge, ni tan sols en aquells immobles de valor més baix, no sigui que quedi al descobert que el principal proveïdor de feina és el mateix Estat a través de llocs de treball més o menys justificats, més o menys productius, però que en tot cas s’han de pagar.
Mentre se’ns transmetia, a través d’alguns famosos, com pot ser d’implacable Hisenda amb la sagrada norma de contribuir-hi, hem anat sabent que un exministre anava oferint favors legislatius a través d’un despatx amb què estava professionalment vinculat i que un expresident (almenys un, ara parlem d’aquest) era capaç de somiar amb el Premi Nobel mentre guardava en una caixa forta joies més pròpies d’un comte de Sherezade que de qui ens deia que, com a socialista, “té poc, però està disposat a donar-ho tot”. És potser aquesta apropiació de la legitimació moral per part de l’esquerra que fa Zapatero la que converteix el seu cas en especialment demolidor de la confiança ciutadana respecte del tampoc gens honorable de Cristòbal Montoro, i sempre a reserva del fet que, tant en un cas com en l’altre, acabi essent constatat judicialment.
Però en el nostre temps una imatge és més que una idea: la patètica i cutríssima discussió sobre el valor de les joies que l’expresident Zapatero tenia en una caixa forta del seu despatx té més capacitat destructiva pel seu simbolisme que per la seva materialitat. Al final, pot una persona que ha estat la figura política més important de l’Estat durant un temps haver aconseguit acumular un gran patrimoni? Ningú ha de negar aquesta possibilitat per molt que l’enveja generi la crítica fàcil. No ens estranya que grans esportistes acumulin molt més i ens semblarien empresaris fracassats els que sols obtingueren aquestes quantitats com a benefici de negocis mitjans. Però la imatge és demolidora. Perquè, si no pot justificar ni la seva declaració en el moment oportú, ni l’origen legal de les joies, el que serà inapel·lable és l’acusació per contraban i per delicte fiscal. Molt més fàcil de determinar que tota l’enginyeria que el jutge Calama està investigant amb relació a suposats tràfics d’influències que fins i tot puguin amagar alguna versió de crim organitzat.
Un crim organitzat, per cert, que, sense l’ajut de cap polític de relleu, però potser sí amb la deixadesa d’alguns dirigents, ja hem constatat que tenim instal·lat a casa nostra pel que fa a les diverses conseqüències delictives associades a la producció i tràfic de drogues i que de mica en mica va exterioritzant la violència amb què ajusta comptes. És la paradoxa del nostre Estat, molt capficat a recaptar i poc a evitar que la reputació minvant del país acabi amb la seva capacitat de generar (legalment) riquesa.
