Pel desembre, Der Spiegel va fer una entrevista interessantíssima, traduïda al català i publicada poc després pel setmanari El Temps a Francis Fukuyama. Per als lectors no boomers, Fukuyama va ser un dels politòlegs i personatges públics més influents de la dècada de 1990. El seu principal mèrit? Amb la publicació d’un article acadèmic, fruit d’una conferència a la revista The National Interest l’estiu de 1988 vaticinava la caiguda del comunisme i anunciava una era en què l’economia de mercat i la democràcia liberal esdevindrien el paradigma universal i hegemònic en les dècades a seguir. L’article tenia el títol “La fi de la història”, que donava a entendre, d’acord amb la visió dialèctica hegeliana, que aquest model liberal esdevenia la veritable culminació de la història, enfront a l’errada concepció marxista que considerava el socialisme com a destí inexorable de la humanitat.

Fukuyama va esdevenir una estrella entre els sectors neoliberals dominants a l’administració i les finances nord-americanes durant la dècada de 1990. El convidaven arreu, la seva tesi era saludada com a una veritat absoluta, les seves idees eren les que volien sentir les grans fortunes globals, i els conservadors veien en el seu article, ampliat quatre anys després a un llibre ben gruixut, com a una mena de text bíblic que confirmava els seus anhels, mentre que paral·lelament, l’esquerra marxista entrava en descomposició a una velocitat semblant a la qual queia el mur de Berlín i l’antic bloc oriental, sotmès a una doctrina de xoc que explica en bona mesura el ressentiment actual del poble rus. El mateix Fukuyama va contribuir també a constituir, com a ideòleg, el moviment neocon d’aquella dècada concentrat a desmantellar les polítiques de benestar i a arrossegar el món global vers la santíssima trinitat de la desregulació, la privatització i les retallades pressupostàries.

Certament, Fukuyama se’n va desmarcar d’aquestes seves idees en els primers anys del segle. De fet, al llarg de les darreres dècades ha fet un gran esforç per desempallegar-se de la seva pròpia herència ideològica. Les conseqüències de les polítiques neoconservadores resultaven moralment inacceptables en base a l’aprofundiment de les desigualtats, amb la conseqüent degradació de la democràcia. Ara és un detractor de Trump, del qual considera un oportunista i populista perillós, que ha perdut el control del monstre que ell mateix va contribuir a crear (i que vam veure en acció durant la presa del Capitoli), i percep que les polítiques neoliberals s’han portat tan a l’extrem que ha trinxat els nexes socials o el sentit de comunitat, posant en perill la pròpia democràcia. 

Tanmateix, en l’entrevista, el politòleg nascut a Chicago, i d’origen japonès, es mostra també molt preocupat per la deriva de l’esquerra al seu país, molt en la línia del que estan transmetent diversos observadors de tot l’espectre polític. Fukuyama fa referència al que s’ha vingut a denominar l’esquerra “woke”, que és un terme, ja existent cap a la dècada de 1930, que es remet a la lluita contra el racisme, i que en els darrers temps s’ha ampliat a altres  àmbits com ara les qüestions relatives a les discriminacions vinculades a les opcions sexuals o de gènere. En altres paraules, el que el politòleg descriu, i això és quelcom que es pot detectar clarament als Estats Units, tot i que s’està estenent arreu, és la deriva identitària d’una part substancial de l’esquerra, que abandona la classe social com a categoria, o l’absència d’igualtat d’oportunitats com a greuge i que passaria a centrar els seus esforços a reinventar-se de qualsevol manera imaginable, a reivindicar-se com a constel·lacions de grups discriminats en base a diferents categories vinculades a l’edat, la intel·ligència, l’aspecte físic, les opcions sexuals, i per descomptat, el color de la pell. En altres paraules, que s’abandona l’aspiració liberal a la igualtat per endinsar-se en el mar de les definicions com a gai, afroamericà, LGTBI, i a centrar la seva ira, no tant en contra de la desigualtat de la renda, l’injust repartiment de la riquesa, el desigual accés a la cultura, sinó contra allò que consideren la font del mal absolut. Un mal absolut que se sol definir com a home, blanc, heterosexual, de mitjana edat, i altres característiques que l’identifiquen com a l’opressor per se. O el que és el mateix, el bé i el mal no tenen a veure amb les bones o males accions concretes, sinó per “ser” una cosa o una altra. Un blanc és racista per naturalesa. Un afroamericà o un llatí és víctima per naturalesa. Sense matisos, sense proves, sense tenir en compte les circumstàncies concretes.

Si bé és cert que existeix un passat d’explotació colonial, de racisme, de crims abominables, de discriminació, i que això encara té conseqüències perdurables, aquesta ira sovint porta a prendre decisions inversemblants, i fins i tot contraproduents per als col·lectius que afirmen defensar. Fukuyama explica el cas d’algunes escoles de Califòrnia, que pressionades per aquests grups, han simplificat els currículums, per exemple, de matemàtiques, “perquè a l’alumnat afroamericà o llatí els resultava molt difícil”, cosa que es tradueix amb la renúncia al principi d’”igualtat d’oportunitats” i que provoca una fugida de famílies amb major capital cultural envers escoles que opten per currículums que els puguin afavorir en ulteriors carreres professionals, i que, d’altra banda, també generen un creixent rebuig entre persones que abans simpatitzaven amb idees progressistes. De fet, les simplificacions curriculars que s’estan duent també a Catalunya, amb la intenció d’incrementar la taxa de graduació en un sistema fortament segregat, també sembla que va per aquí. I, efectivament, això es tradueix en un increment de les taxes globals de graduació, que contrasta amb el fet que les empreses, quan volen contractar algú, ja no miren les qualificacions, sinó les escoles on els aspirants han anat.

En qualsevol cas, ens trobem amb una esquerra que abans centrava el seu discurs i la seva agenda en el concepte de classe social, i avui el més rellevant és formar part d’una minoria ètnica o una opció sexual o de gènere –en la seva pròpia terminologia– “no normativa”, que abandona la globalitat o una alternativa al món desigual propiciat pel capitalisme per abraçar una dinàmica d’interessos de grups, sovint tancats, dogmàtics i obsessius. I això s’acaba traduint en una susceptibilitat extrema i una agressivitat contra tot aquell que dissenteix de les seves teories. De fet, els campus universitaris dels Estats Units han esdevingut un camp ple de mines, on diversos professors han estat pressionats, i sovint acomiadats després que alguns dels alumnes els hagin denunciat per no fer servir els pronoms personals com ells voldrien, perquè discrepen de les seves teories, o perquè no han contextualitzat correctament algunes obres literàries o històriques que els semblaven ofensives per a un o un altre col·lectiu. De fet, la recent gala dels globus d’or ha acabat de manera semiclandestina després d’haver estat denunciada per la “poca inclusivitat” de l’acte i dels nominats. De manera ben significativa, aquests atacs, que ràpidament esdevenen assetjament, boicot i demandes de cancel·lació, s’ha produït en contra de l’escriptora J. K. Rowling, la creadora de Harry Potter, quan va afirmar en un tuit que no compartia el principi d’autodeterminació de gènere. Uns atacs que recorden directament a la inquisició. Una inquisició d’esquerres.

Fukuyama, que no és un sant de la meva devoció, com a bon i caut pensador considera que aquesta deriva representa a la renúncia a conèixer i identificar les raons profundes i complexes de la injustícia i la discriminació. L’atribució de tots els mals a una monocausa (el racisme, la transfòbia, el masclisme,…) pot confortar emocionalment a determinats col·lectius, tanmateix no aporta solucions, i per tant, genera tant una frustració creixent que duu aquesta esquerra identitària vers un carreró sense sortida i contribueix a una polarització social que és evident als Estats Units i s’està estenent a la resta d’occident en progressió geomètrica. El problema és que, a partir d’aquestes premisses, en bona mesura herència del pensament postmodern i les teories de Michel Focault, ha passat de muntar guerres culturals al que cada vegada recorda més a unes guerres de religió. Perquè, efectivament, ja no parlem d’idees, sinó de fe i creences.

Comentaris

    ç Gener 14, 2022 | 20:31
    Bufa, quin articlàs. Gràcies.
    2022 Gener 14, 2022 | 21:36
    Article lúcid. Quan tothom tingui el títol d'ESO, ja no significarà res, perquè no és garantia de que hi hagi darrera una base mínima de coneixement. Ara ja li toca el torn als batxillerats i està a punt d'arribar als graus universitaris. En poc temps, els títols que garanteixin una coneixements sòlids, seran els de les universitats elitistes, a les quals només hi podran accedir els fills de famílies benestants que hagin ofert reforç acadèmic, col.legis privats etc. L'escola pública quedarà per a una immensa majoria de classes baixes, que seran la majoria perquè l'escletxa és cada cop més àmplia i la classe mitjana està sent escombrada. Adéu a la possibilitat de promoció gràcies als estudis. El més greu és que molts docents fa anys que denuncien que anem al desastre, però malauradament ningú els ha escoltat mai. Quan un col.lectiu docent protesta per això, la premsa ja se'n cuida d'alliçonar a les famílies amb allò de "aquests es queixen perquè no volen treballar ni adaptar-se als nous temps. Es podia millorar el sistema d'exàmens? Sens dubte. Qualsevol sistema ha d'evolucionar i corregir errors, cercant respostes. Ara bé, si qualificar alumnes amb exàmens de continguts era "poc objectiu i poc sensible", és més objectiu aprovar tothom segons "capacitats" entre les quals la "sociabilitat", o "està passant una mala temporada"? Quin favor fan als alumnes, a la llarga?
    Vendetta Gener 15, 2022 | 00:01
    Si son rasistas antiblancs molt rasistas a la universitat ba plena de akets degenerats rasistas antiblans sobretot entre el profesorat
    Francesc Font Gener 15, 2022 | 01:25
    Fa temps, anys, que res no sé de Fukuyama, però cal recordar que els conceptes bàsics d’allò que s’ha definit com "la fi de la història", van ser enunciats per Alexandre Kojeve (1904-1968), qui va tenir una evolució o invlució més aviat erràtica: d’un neohegelianisme i posterior marxisme diguem que peculiar, va derivar cap a un dretanisme amb tocs esquerranosos (que li va permetre dir allò de "Marx és Déu i Ford el seu profeta" (¡). Penso que Fukuyama, també ha fet una evolució, o involució com Kojeve. Més pregona, això sí.
    Lluís Sans Vidak Gener 16, 2022 | 05:55
    Les esquerres, sempre controlades pels mes rics, del Che al Reventos, volen dominar a la Gent que diu el Junqueras, amb els manaments sagrats de l'okupació, la droga, el feminisme, els LGTIJKLM, la beneficiencia, el tot gratis, els impostos al maxim, la proteccio dels delinquents, dels violadors, etc. Les Esquerres son una secta religiosa, pura inquisició i odi a l'esforç, a la cultura, al treball, a la gent treballadora normal, o sigui no privilegiada per la seva moda sexual
    Narcís Gener 16, 2022 | 10:17
    Ras i curt : l' esquerra hauria de ser allò que ompla de virtuts els defectes/ abusos de la dreta .. pel que fa a hores, horaris, duresa o penalitat, corre- cuites, seguretat i ingressos .. tot plegat, allò que és lògic i humà en el desenvolupament d' un treball ! PD : el que no pot ser el mot ' esquerra ' és falsedat per a fúmer qui pugui estar millor així com tampoc tractar ningú com si no tingués dignitat o simples ' tites, tites ' llançant- los menjar i . . . tururut !

Nou comentari