Quan Pablo Casado es va despertar de la seva «siesta patriòtica», devorat pels fantasmes d’Ayuso i Abascal, el dinosaure encara era allí. El seu dinosaure es diu «Països Catalans» o «Gran Catalunya». Tossudament, impertinentment, torracollonadament, el gran país català o del llevant mediterrani se li apareixia en els seus pitjors malsons. Horrorós, clar, pobre xicot.
Quin horror per a un no-nacionalista espanyol «de bien», un ciutadà del món mundial, d’aquests que creuen que Madrid és el centre del món. Casado, amb tants màsters i carreres regalades, no està preparat per a les emocions fortes. És possible que no hagi estudiat prou… I és patètic veure com intenta generar titulars brutals cada 5 minuts, pobrissó, quan ja li han posat preu al seu cap, un preu no lligat precisament a les neurones ni a les idees que pugui tenir, si és el cas.
Així va ser com Casado va despertar del seu malson, on Ayuso i Abascal li fotien la cadira, cridant: el català no existeix! el català no existeix! Quan jo governi, protegiré els dialectes valencià, alacantí, castellonenc, mallorquí, menorquí, eivissenc, formenterenc… fins i tot el catalanonordenc o l’andorrà o el lleidatà o el barceloní, el sabadellenc, el terrassenc, l’hospitalenc, el badaloní, el manresà, el berguedà, el reusenc, l’empordanès, el ripollenc, l’olotí… Hi ha desenes de petits dialectes pagesívols, minúsculs i nostrats que mereixen la «protecció entranyable» (és a dir, l’asfíxia) de l’Estat més sensible a la diversitat lingüística del món, amb o sense el govern més progressista de la història.
Però, vinga, Casado, confessa que el teu malson tenia una segona part…
Hi ha una altra veritat incontestable: l’espanyol tampoc no existeix.
I això sí que és fort, perquè el català, mira, tu, una llengua vernacla, un dialecte de merda, però l’espanyol, la llengua de l’imperi, la millor llengua per parlar amb Déu… El qual, per cert, és espanyol, per si algú en tenia algun dubte.
Doncs no, l’espanyol no existeix. Fan veure que sí, però res, és mentida.
No hi ha una llengua espanyola, sinó desenes de dialectes independents, que tenen alguna relació familiar remota, però que en realitat són llengües diferents. I la majoria d’elles, de països que estan la mar de contents perquè es van alliberar del jou colonial d’Espanya.
No hi ha 400 milions de «hispanohablantes» ni altres mandangues hispanocèntriques. Tot són dialectes locals o regionals. A veure qui té nassos de negar la personalitat, la idiosincràsia i la bellesa del sorià, del madrileny, del segovià, del murcià, del sevillà, del cordovès, de l’extremeny, del mexicà, de l’argentí, del texà, del californià, del peruà, del «spanglish»… O fins i tot del veneçolà i del cubà, dos dialectes diabòlics i comunistes, sens dubte.
Casado, abans que el facin fora per massa tou, té horribles malsons amb el dinosaure de la gran Catalunya. No de la gran Barcelona, tan potent com creguda, sinó d’un gran país federal amb centres a València, Perpinyà, Mallorca, Andorra, L’Alguer… i a Barcelona, sí, però també a Lleida, a Girona, a Manresa, a Tarragona… Gent que, segons ell, no parla la mateixa llengua, però curiosament s’entenen i cada dia es van sincronitzant més.
Saben que Catalunya està perduda, que tard o d’hora se n’anirà i intenten minimitzar les pèrdues. No afluixaran fins al final, ja ho hem entès, i abans destrossaran tot el que calgui: per això la negació sistemàtica de la gran família lingüística catalana. La llengua és la clau de tot plegat. Fins i tot Casado ho pot entendre.
La llengua és un gran país, divers, policèntric, confederal, real, que ha resistit segles i segles, opressions i opressions, perquè respon a una realitat tossuda, invencible. Som el que som, catalans i catalanes de la diversitat, no barcelonins ni barcelonines de segona. Aquesta és la fortalesa d’una vella cultura europea i mediterrània. Casado no en té ni idea, d’això, però la futura Catalunya independent haurà d’aprendre la lliçó: som molt més que Barcelona, amb Barcelona.
Pobret meu, més val que se’n torni a fer la migdiada i a defensar la unitat de l’espanyol, que és absolutament qüestionable i que perilla més que la del català. De fet, ja ens anem adonant que en realitat l’espanyol no existeix: només és el dialecte madrileny, un «abascalayúsic» que es creu que és el centre del món… Fins que el món el posi al seu lloc, cosa que no trigarem a veure.
