Tot el procés espanyol contra el president Jordi Pujol comença l’any 2011 arran de les seva conferència “Residuals o independents”, publicada també en llibre, en què confessa això: “Després de molts anys de mirar de dissuadir els qui optaven per l’independentisme, ara em trobo que no tinc arguments per rebatre’ls”. Considerava Pujol que tots els seus esforços per democratitzar Espanya havien fracassat i que també ho havien fet tots els ponts de diàleg amb aquell país. Les essències absolutistes d’Espanya són tan inherents a la seva manera de ser que la transformació era i és impossible. Podem imaginar, doncs, el terratrèmol que van causar a Madrid aquells mots. Que l’home que ells havien nomenat “español del año” i que, tot i estimar veritablement Catalunya, els ajudava a frenar l’independentisme dient-li “ara no toca”, tingués tot d’una la gosadia de proclamar que s’havia equivocat i que Catalunya havia de triar entre ser “residual o independent”, era un afront que encara avui, quinze anys després, continuen sense poder pair. Espanya té un problema digestiu, pateix de dispèpsia, i els afronts no se li posen gens bé. Va trigar un segle a pair la pèrdua de Cuba, i en trigarà dos o tres, quan s’esdevingui, a pair la de Catalunya.
Una de les raons per les quals el discurs del president Pujol els va fer tant de mal va ser perquè no era algú dels Maulets, o del PSAN, o de l’MDT, era JORDI PUJOL, en majúscules, l’home que havia governat Catalunya durant 23 anys, set més que Helmut Kohl Alemanya, amb tres potents majories absolutes, i amb milers i milers de persones que votaven Convergència no pas pel partit sinó per ell. I fruit d’això, fruit de la seva ascendència social, infinitat de catalans moderats es van mobilitzar entenent que la independència no era només cosa de jovent amb samarreta, sinó també de gent “d’ordre” amb americana i corbata. Pujol no ho pretenia, però indirectament estava dient a Catalunya que la llibertat del país és cosa de tots. Tota una bomba a la Puerta del Sol.
A partir d’aquell moment, comença a Madrid una operació per destruir Pujol. Destruir-lo com a polític i destruir-lo com a persona. Es tracta d’escorcollar tota la seva vida privada per tal de trobar alguna irregularitat, per insignificant que sigui, que pugui ser emprada contra ell. I si no apareix, perquè el president Pujol sempre ha estat un home auster, gens estufat, doncs cal escorcollar-ne la família, i, si no n’hi ha prou, cal que la fiscalia i la policia corrupta fabriquin proves que ‘justifiquin’ portar-lo a Madrid i fer-lo seure al banc dels acusats. Que el procés judicial faci dotze anys que dura s’explica perquè encara no han trobat cap prova que incrimini Pujol. Ni abans del judici ni durant el judici. De fet, ja s’han pronunciat diversos juristes dient que tots els fulls de l’acusació, del primer a l’últim, són absolutament inintel·ligibles. L’acusació per si sola, “presumpte cap d’una organització criminal”, a més de ser al·lucinant, ja indica la voluntat de destruir-lo i d’empastifar el nom de Catalunya. Tot el cas és una venjança d’Espanya per la ‘traïció’ d’un home que consideraven aliat dels seus interessos. L’odi a Pujol, per tant, s’ha sumat a l’ancestral odi a Catalunya. I ni per un instant pensem que la data triada per fer-lo comparèixer a Madrid, 27 d’abril, dia de la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya, ha estat casual. Estem parlant d’Espanya!
S’ha dit que el president del tribunal, José Ricardo de Prada, pertany al sector ‘progressista’, com si això fos garantia de res. És infantívol i pueril, aquest costum català de beatificar l’esquerra espanyola en comparació amb la dreta, com si les fonts de la seva ‘cultura nacional’ no fossin exactament les mateixes, i com si no subscrivissin el principi franquista de la ‘sagrada unitat’. Com ja es va veure en la farsa judicial sobre l’1 d’Octubre, la ‘justícia’ espanyola entén que Espanya està per damunt dels drets humans. Per això De Prada i l’Audiència Nacional (el Tribunal de Orden Público franquista) els han violat aquí també, perquè, com els gossos de Pavlov, feia temps que salivaven imaginant el president Pujol al seu davant. La justificació donada per De Prada n’és la prova. Ha dit que ho feia per “no caure en l’edatisme”, és a dir, per no discriminar-lo per edat, i que li garantia un tracte “respectuós”. No es pot ser més cínic. L’Audiència Nacional ha obligat el president Pujol –que a primers de juny farà 96 anys i està en unes condicions físiques deplorables–, a córrer el risc d’agreujar el seu estat traslladant-se a Madrid “per no ser discriminat”. A aquest punt arriba la befa. I és que no és pas una qüestió d’edatisme, és una qüestió de cinisme i de sadisme! Perquè si aquest ‘respecte’ fos cert, i no una fastigosa mentida, haurien respectat Pujol fent que fos el forense de Madrid –que suposo que no té 96 anys– qui viatgés a Barcelona –com s’ha fet sempre en aquests casos– per comprovar l’estat cognitiu del president. I si el magistrat De Prada volia comprovar per si mateix l’estat de Jordi Pujol, era ell qui havia d’aixecar el cul de la cadira, agafar el cotxe i venir-lo a veure a Catalunya.
On és, doncs, el respecte? On és, doncs, la humanitat del fals jutge ‘progressista’? Com s’entén que José Ricardo de Prada i la resta de membres del tribunal, sense cap formació mèdica, exigissin veure Jordi Pujol per decidir (ells!) sobre el seu estat de salut? La resposta és la mateixa d’abans: estem parlant d’Espanya. No oblidem que la voluntat de l’Audiència Nacional de fer mal a Jordi Pujol ja s’havia fet palesa rebutjant els informes mèdics presentats des de Barcelona. Fa només cinc mesos que el president es va sotmetre a tres exàmens forenses, dos de catalans i un d’espanyol, a petició, aquest darrer, dels mateixos forenses catalans –no fos cas que algú els acusés de ‘catalanistes’–, i tots tres van coincidir, cosa infreqüent, en què les patologies degeneratives que pateix, i que li afecten la memòria, feien inviable que es pogués defensar i mantenir una “argumentació dialèctica”, raó per la qual desaconsellaven categòricament el seu desplaçament a Madrid. És més, atesa la naturalesa degenerativa del seu estat, era una obvietat que cinc mesos després encara estaria pitjor.
El menyspreu als forenses catalans –que són de titularitat estatal!–, i el menyspreu al forense de Madrid, pel fet d’haver coincidit amb els primers, és clarament ideològic i té un parentiu directe amb el rebuig de la justícia espanyola als informes científics del MNAC, que alerten de la irreparable destrucció de les pintures murals de Sixena si són arrencades de les parets del museu català. En el substrat de tot plegat, com veiem, sempre hi ha l’odi a Catalunya. I, per si fos poc, tenien prevista una altra violació dels drets humans en la persona de Jordi Pujol, consistent a obligar-lo a defensar-se en una llengua que no és la seva. És a dir, a més a més de la degradació cognitiva que pateix, pretenien afegir-hi la dificultat expressiva de l’idioma. Així és com van fer l’examen forense de Madrid. L’escarni també passava per aquí.
No tenen cap prova, cap ni una, per condemnar el president Pujol. Si la tinguessin, ja faria dotze anys que seria entre reixes. Arribats aquí, la seva exoneració per raons mèdiques era la millor sortida per a Espanya. Abans que el clatellot d’haver-lo de declarar innocent, res millor que exonerar-lo tot deixant enlaire la sospita. Que l’exoneració ja estava dictada, d’acord amb els informes de Barcelona, i que el de Madrid era només el tràmit per obligar Pujol a anar-hi, ho demostra que van enllestir l’operació en només 30 minuts. Per aquests 30 minuts van obligar un home de gairebé 96 anys, afectat d’un inaturable estat de degradació física i mental, a fer quinze hores de carretera en dos dies per anar a Madrid pel simple caprici de tenir-lo allà! Com es pot ser tan miserable? Com pot ser que el sol nom de Catalunya desperti en aquesta gent tal grau de deshumanització? Expresso la meva repugnància per tots ells, i el fàstic que m’inspira la corrupció que delata el seu comportament. Tot ha estat una farsa contra la qual, i això és greu, no hi ha hagut cap dissensió. Cap! I és que tots porten sota la toga “la camisa vieja bordada en rojo ayer”. Si encara hi ha algú prou càndid que es demana per què li han fet això a Jordi Pujol, la resposta és diàfana: per la seva condició de president de Catalunya, per la càrrega simbòlica de la seva figura. Asseient-lo a ell davant seu, pretenien asseure’ns-hi a tots nosaltres.
