L’extrema dreta està excitada a Europa. Salivegen veient com Israel bombardeja la població de Gaza i somnien en fer quelcom semblant a casa per deslliurar-nos dels musulmans que ens han envaït. Guanyen eleccions als Països Baixos i tenen als partits democristians a punt de sortir a desfilar marcialment al son de la seva música. Han imposat la seva agenda i moltes persones centrades demanen que la immigració deixi de ser un tabú i es facin polítiques per controlar-la i organitzar-la, mentre culpen a l’esquerra per la seva covardia per afrontar temes difícils.
La immigració, per a l’esquerra liberal, no ha sigut un tabú, sinó més aviat un autoengany. Ens han proposat com a model ideal de societat una mena de Brooklyn universal, un futur de barri multicultural per a tota la humanitat, un projecte cosmopolita que, com ja he explicat moltes vegades, reduïa la cultura a manifestacions culinàries que es poden compatibilitzar sense fi mentre passegem fent un mos a diferents restaurants. Aquesta il·lusió ha nodrit molts discursos infantils que s’han combinat amb un paternalisme occidental que feia de la població migrant les víctimes que havíem de rescatar, negant-los l’agència, la veu i la identitat. Ells s’ofegaven al mar perquè nosaltres poguérem ser herois i sentir com ens omplíem de superioritat moral.
Aquest infantilisme ha permès a l’extrema dreta difondre el relat d’unes elits globalistes que afavoreixen la migració de treballadors per destruir la classe mitjana europea. Tot açò és, simplement, fals. Com molt bé explica Quinn Slobodian a The Globalists, l’Organització Mundial del Comerç va néixer amb l’objectiu de permetre la mobilitat de capitals i mercaderies, però mai la de treballadors, perquè la intenció era reconstruir les relacions comercials dels imperis de finals del segle XIX. Es pretenia reprendre els fluxos de mercaderies amenaçats per la descolonització i fou, des dels orígens, un pla neocolonial i clarament racista que pretenia garantir l’hegemonia d’occident.
Tanmateix, el pla ha fracassat pel joc estratègic desplegat per la Xina, capaç d’industrialitzar-se mitjançat un heterogeni conjunt de mesures econòmiques alhora que practicava l’entrisme a l’OMC per capgirar la institució. Es tracta d’una conseqüència no desitjada que ha forçat els Estats Units a aturar la globalització després de promoure-la durant setanta anys. Per altra part, la llibertat de moviments de treballadors mai s’ha permès perquè, precisament, llavors l’economia mundial seria un lliure mercat eficient, sense barreres d’entrada, i el capital perdria poder de negociació davant dels treballadors. Per aquesta raó, els tractats de lliure comerç no han pretès mai facilitar la lliure circulació de treballadors, sinó just el contrari. Des d’una estricta lògica liberal, un tractat de lliure comerç que no permeti un lliure moviment de treballadors entre les dues parts sols pot servir perquè la part més desenvolupada econòmicament exploti l’altra sense possibilitat mai d’arribar a un equilibri just entre l’intercanvi de factors.
Per tant, les elits mundials mai no han afavorit ni pretès que el fenomen migratori es produís, malgrat que alguns sectors liberals l’hagin vist amb bons ulls. L’augment de la migració s’ha produït contra el nostre desig simplement per factors estructurals. Més intercanvis de mercaderies i transaccions comercials sempre impliquen major tràfic de persones i això suposa més oportunitats per migrar. Així mateix, l’increment del turisme també comporta controls de fronteres més laxos i facilita l’arribada d’immigrants. Per altra part, les millores tecnològiques en la comunicació permeten planificar i prendre la decisió de migrar per una millor coordinació amb els familiars i amics que feren el pas prèviament. Finalment, una millora general de l’educació i de l’aprenentatge d’idiomes a molts països també fa que molts se sentin prou capacitats per a tindre èxit amb l’aventura.
Tot açò significa que lluitar contra la migració d’una forma més efectiva exigiria reduir els fluxos comercials i el turisme. Augmentar els controls a les fronteres vol dir detenir camions plens de mercaderies i pujar els costos del transport. És a dir, reduir l’activitat econòmica mundial i els nivells de consum i benestar d’occident. Per aquesta raó, les nostres elits han acceptat la migració de treballadors com un mal menor necessari, perquè combatre-la eficaçment exigiria pagar un preu massa alt que no estan disposats a assumir.
De fet, en les rutes on es pot controlar la migració sense externalitats negatives per a l’economia, com al mar Mediterrani, la Unió Europea ha imposat mitjançant Frontex una política conscient per incrementar el nombre de morts en naufragis. El mite de l’extrema dreta sobre unes grans despeses en ajuda humanitària per socórrer migrants al Mediterrani és fals. La Unió Europea ha subcontractat la vigilància de les fronteres amb països com Marroc o Turquia, on no es respecten els drets humans, o directament amb grups criminals instal·lats a Líbia que practiquen execucions sumàries. Encara més, arribat el cas, els nostres agents de policia disparen contra civils desarmats que no han comès cap crim, provoquen desenes de morts i governs suposadament progressistes ho encobreixen.
Qualsevol persona mitjanament familiaritzada amb el sistema de vigilància de les nostres fronteres sap que els discursos de l’extrema dreta són falsos. Hi ha una violència institucionalitzada que opera a un vuit legal permès i emparat pel Tribunal Europeu dels Drets Humans que és brutal. Un enduriment d’aquestes polítiques de control de fronteres sols pot significar la pràctica sistemàtica d’assassinats, ordenar als agents de seguretat disparar a matar quan qualsevol persona intenti apropar-se a una frontera. Òbviament, aquesta és el desig dels líders i els votants d’extrema dreta.
Així mateix, també és un lloc comú pensar que els migrants estan protegits i blindats per un estat de dret que els posa per sobre dels nacionals. Això, novament, també és totalment fals. El Conveni Europeu dels Drets Humans considera legitima restringir els drets dels immigrants i sols els protocols addicionals, firmats posteriorment, imposen uns requisits processals mínims per a la seva expulsió (Protocol 7, article 1, de 1984), que no són garanties jurídiques perquè l’expulsió pot ser una decisió administrativa i tampoc s’exigeix defensa lletrada. Encara més, es permet una deportació discrecional per interès d’ordre públic o seguretat nacional sense motivació o cap mitjà de defensa com passà amb Mohamed Saïd Badaoui. La situació dels migrants a Europa no és, precisament, el paradís legalista que molts es pensen.
L’únic límit que imposa el CEDH al seu protocol 4, article 4, de 1963 és la prohibició de les expulsions col·lectives. Aquest és el punt que ens haurien d’explicar els partidaris de l’extrema dreta. Pensen solucionar l’excés d’immigrants mitjançant expulsions col·lectives? Bé, no poden fer-ho sense sortir-se del Consell d’Europa com ha fet Rússia i, suposo, aquest és el seu pla; però si pogueren practicar deportacions, quin criteri aplicarien per seleccionar els afortunats? Aquest és l’elefant a l’habitació que no ens expliquen: com pensen deportar milers de persones? Com ho pagaran? Amb quins recursos? Els posaran a un tren i els enviaran al Sàhara? Seria hora de saber com pensen resoldre el problema de la immigració aquests partits, amb quins recursos, degradant quins drets i amb les competències de quines administracions.
Finalment, un altre mantra és l’expulsió dels estrangers delinqüents com si això no es practiqués. De fet, l’expulsió com a substitució de les penes lleus és la pitjor mesura possible, perquè el criminal no pateix cap sanció, se’l deixà lliure al seu país d’origen i no té massa problemes per a tornar a un escenari de treball que coneix bé perquè no podem controlar les nostres fronteres. Encara pitjor, molts cops acaba a un tercer país, on no el coneixen i pot continuar bambant i cometent petits delictes mentre l’expulsen de país en país sense passar mai grans períodes de temps a la presó o acumular antecedents penals.
En definitiva, la veritat que cap polític vol reconèixer és que la migració, com tots els altres fenòmens econòmics, escapa totalment al seu control i espai de decisió. De fet, s’intenta aturar mitjançant la violència institucionalitzada per molt que ens fem la il·lusió de ser el jardí de l’Edèn; però no tenim èxit. Fracassem perquè no podem aplicar mesures més dures i contundents sense reduir els nostres nivells de benestar material i les nostres llibertats públiques. L’únic camí és construir un Estat policial on els recursos destinats a la repressió superen les partides d’educació o sanitat al preu de retallar també les nostres llibertats econòmiques.
Aquest és el pla de l’extrema dreta que, com és obvi, no dubtarà a utilitzar aquests nous mecanismes autoritaris per reprimir els dissidents. Moltes figures públiques estan fent de comparsa d’aquests deliris perquè pensen que així són populars i juguen a rebels contraris a l’establishment. Seria hora que molts es posaren a reflexionar de la ruta que han pres i entengueren que, molts cops, els remeis o alternatives a suposats problemes insofribles són encara més fatídics, mentre que l’esquerra hauria d’abandonar el discurs frívol de vibrants barris multiculturals, perquè no tota la humanitat desitja viure a Brooklyn. A un món brutalment injust, emigrar és un mal menor.
