Les classes mitjanes, el segment social majoritari a Europa des del final de la Segona Guerra Mundial, han estat, durant dècades, el principal factor d’estabilització política, essencialment perquè feien possible que les institucions mantinguessin un bon nivell de legitimitat. En aquest sentit, una pau social bàsica ha estat hegemònica gràcies al fet que la major part de la societat disposava d’unes expectatives raonables d’accedir a un lloc de treball estable i que, conseqüentment, aquests ingressos sostinguts permetessin l’accés a l’habitatge i a un cert nivell de despesa recreativa, com les vacances o el consum cultural. A llocs com l’Estat espanyol aquest disseny social va arribar molt més tard, a partir dels anys seixanta, però el resultat va acabar essent, més o menys, el mateix.
Però fa temps que les classes mitjanes han entrat en decadència. Un informe de l’OCDE diagnosticava, ja l’any 2019, que aquest segment social comença a tenir un futur més que compromès: “una de cada sis feines amb salaris mitjans té un alt risc d’automatització. Més d’una de cada cinc llars amb ingressos mitjans gasta més del que guanya. El sobreendeutament afecta més les llars amb ingressos mitjans que les llars amb ingressos baixos i alts“. I, atenció, aquest diagnòstic està fet abans de la irrupció de la intel·ligència artificial, una eina nova que destrueix llocs de treball tradicionalment vinculats a les classes mitjanes. La davallada s’està accelerant.
El fet és que el segment majoritari de la societat comença a defallir i això genera una sensació creixent d’injustícia. A més, el preu de l’habitatge destrueix expectatives i possibles excedents. I el que és més significatiu; les -incipients- segones generacions provinents de les darreres onades migratòries comencen a percebre que no ingressaran mai en el paradís europeu del pis, cotxe i vacances. En paral·lel, les classes mitjanes autòctones s’encongeixen, mentre comproven com es deterioren les escoles, els hospitals i els transports públics.
Aquest és el panorama. Es pot dissimular tant com es vulgui, però és absurd pretendre que els perjudicats col·laborin a estabilitzar un sistema que amenaça el seu futur. Negar la realitat pot ajornar la reacció durant un temps. Però el compte enrere està activat.
