Liderats pel samarreta groga de Quico Sallés, que pedala en solitari, alguns mitjans de comunicació gregària han mamprès a competir per determinar la partida de naixement de l’Operació Catalunya. No és fàcil desbrossar-ne el marge, perquè alguns espanyols la porten gravada, l’Operació, de naixement. En tot cas, tot es va encetar amb la intervenció d’un comissari corrupte i que es pensava espavilat i un ministre que, si naix una mica més fava, ompli tot sol la paella.
José Manuel Villarejo, amb més gravacions que Antonio Machín, i Jorge Fernández Díaz, que ara, acorralat per la fiscalia, ha començat a desvelar trames i ja apunta a María Dolores de Cospedal, representen el moll de l’os d’una conspiració d’Estat que va fer mal de veres. Una conxorxa de miserables que va regirar tot el que es podia regirar per comprometre els dirigents de Convergència Democràtica i que, on no va trobar, va inventar a còpia de sainet.
Aquella va ser la primera Operació Catalunya. La que va remoure cel i terra fins que Jordi Pujol va admetre que havia amagat a Andorra durant dècades una deixa del seu pare i la que va rebentar les eleccions municipals en què Xavier Trias va perdre l’alcaldia. Amb l’ajuda habitual i persistent de la premsa del cornetí.
La primera Operació Catalunya, vergonya per a un Estat que es voldria eficaç i letal, òbviament mai ha estat portada davant els tribunals. Una vegada i una altra, periodistes i polítics deshonrats proclamaven que qualsevol Estat “té el dret a defensar-se”. A Espanya el dret a defensar-se es confon sovint amb el deure històric de fer el ridícul. Ara sembla que hi ha un jutjat d’instrucció a Madrid -el 13 havia de ser- que ha trencat el cercle de la bilorda i diuen que ha acceptat una querella per investigar tot aquell tarquim de la primera Operació. No arribaran ni a la cantonada, però entre col i col de vegades pot aparèixer alguna lletuga.
La primera Operació Catalunya es va impulsar i no es va investigar perquè n’hi va haver una de segona. La segona Operació Catalunya la van incitar i atiar el rei, el govern de Mariano Rajoy i la judicatura més espanyola que la marca d’olives d’Alcoi. Rajoy va pecar de gandul i indecís i va ser Felip VI -per honorar el V- qui va demanar als quatre poders que assolaren l’independentisme català. La intervenció del monarca rígid del 3 d’octubre va ser un colp d’Estat contra el seu ordenament constitucional, que no havia definit ni permetia els excessos que se’n van derivar. Quan el rei Borbó va proclamar que el govern de Catalunya havia “trencat tots els principis democràtics de l’Estat de dret” va obrir la caixa de les serps i les hienes. Rajoy es va espolsar la mandra i Sánchez va deixar de perseguir els excessos del govern del PP. Espanya, una.
La segona Operació Catalunya no buscava avisar ni espantar. Volia incendi i escarment. Encendre les vides de tots aquells que s’havien atrevit a desafiar l’Estat i escalivar-los perquè ningú darrere s’atrevira a imitar-los. Aquella segona part va començar amb la tramesa d’una tropa d’intervenció colonial, la detenció dels líders sediciosos civils i l’aplicació improvisada de l’article 155 de la Constitució -que va ser definit ad hoc i perquè no diguen-. Va ser la intervenció televisada del rei la que va propulsar el 115, un article concretat al Senat que va suspendre drets i llibertats a Catalunya. La segona Operació Catalunya va acabar amb l’esclafit dels tribunals, que van obrir totes les bateries contra els rebels catalans sense garanties i amb arrogància i ràbia de classe i de nació. Encara cueja el drama.
La tercera Operació Catalunya és l’actual. Té dos fronts. El primer, les renúncies, les precaucions i les resignacions dels partits independentistes parlamentaris. Acompanya en eficàcia aquest retrocés l’odi estèril dels que es consideren enganyats i han fixat com a prioritat acabar amb el botiflerisme en comptes de recuperar la unitat d’actuació amb noves estratègies definides des de la intel·ligència i no des de la ira àcida.
Aquest primer front ha convertit el moviment independentista en un corral de galls ferits. Uns que piquen i uns altres que es retiren. Una calamitat si algú en volguera traure alguna cosa de profit. El primer front de la tercera Operació Catalunya és propi i també molt efectiu. Fa mal i danys. Involuntàriament -o no- col·labora amb les dues primeres operacions perquè ajorna a calendaris grecs qualsevol esperança secessionista.
El segon front de l’Operació Catalunya no és propi. És com els dos primers. El lidera amb habilitat digna de sorpresa Pedro Sánchez, que no només envesca Unides Podem, sinó que porta l’independentisme per on vol. Enredar Esquerra Republicana i marejar tots els partits independentistes només li ha suposat un cost de desgast escàs: l’indult que va traure de la presó els dirigents catalans. El gest ha encès la dreta i la cúpula judicial. Però la dreta i la cúpula judicial a Espanya són d’extrema dreta. Sánchez els sembla Macià i Durruti. El llest és ell, els cavernícoles són ells. En tot cas, el segon front de la tercera Operació Catalunya rebla el primer. La tercera Operació completa les dues primeres.
Les tres operacions Catalunya han reduït a brasa l’independentisme català. Per ara. A Espanya, de benzina, n’hi ha de sobra i qui sap quant. Mai perden cap oportunitat de superar-se. La brasa tornarà a prendre.
16
