Catalunya i Castella no tenen govern. Tenen, tenim, molta gent que vol manar i imposar, però poca gent que vulgui servir.
Això és governar en una democràcia seriosa, digna, decent, que no sigui de fireta. Servir. I una mica, clar que sí, servir-se, perquè les coses tenen un preu: ego, diners, poder, sexe… El que calgui, sense abusar i sense enganyar-se sobre com van les coses. Però primer, servir.
Aquesta entelèquia que es vol dir Espanya, i que només és el regne de Castella amb els seus dominis colonials, no té govern. Catalunya, tampoc. Europa, sí, aquesta és la gran diferència: l’Europa carolíngia, la de França i Alemanya i uns quants satel·lits, és una altra cosa. No pas perfecta. Però infinitament millor.
Hi ha partits partidistes, maquinàries corcades d’interessos i egoismes de curta volada, que només pensen en les seves estratègies i no tenen cap mena d’idea de país ni d’estat ni d’Europa ni de res.
La sequera els despulla. Cruament. Els deixa en pilota picada.
No tenen ni idea del que cal fer. De fet, no els interessa gens ni mica què cal fer. I no fan res, tot i que xerren molt. No volen alarmar la ciutadania, no fos que perdessin quatre vots. No volen ficar la pota. No tenen cap mena d’estratègia. Conclusió? No fan res. Ni a Madrid ni a Barcelona.
Se’ls en fot la sequera. Aquesta és la veritat. Igual que se’ls en fot el problema dramàtic de l’habitatge, que n’hi hauria prou amb copiar el que han fet els països europeus seriosos, com els nòrdics, com França o Alemanya. O tantes altres coses.
En quatre dies, quatre, tindrem problemes molt i molt seriosos. Ja ho anirem veient, esperem al juliol o a l’agost… Suficients per declarar ara mateix l’estat d’emergència, d’alarma o del que sigui. Problemes que duraran anys i que potser seran per sempre. Estaria justificadíssim fer un pacte nacional o estatal per la sequera. No en saben ni ho volen. Només pensen en les seves estratègies electoralistes, que si ara les municipals, que si després les generals… No els importa res més.
Estem en mans d’una colla d’irresponsables i de frívols. I ho permetem.
Un país seriós amb un problema tan brutal com la sequera tindria ara mateix una estratègia i estaria en estat d’alarma. Castella i Catalunya, no, només faltaria. Aquí anem fent, sense estressar-nos. No hi ha pressa. Que els ciutadans tanquin l’aixeta. Ja ho anirem veient, quan les coses es vagin posant més negres.
Descobrirem el que ja sabem: que no hi ha govern ni a Madrid ni a Barcelona. Que això funciona en mode «pilot automàtic», però amb un sistema informàtic d’estar per casa, que no garanteix res i que ens porta al desastre.
I amb una ciutadania que no és gaire conscient del que ens està caient al damunt. Gent que encara pensa que ha de poder anar en cotxe fins als centres de les ciutats: no li diuen clarament que això s’ha acabat. Gent que es pensa que això de separar les escombraries és una collonada: ja li deixaran algun dia una tona de residus pudents davant de casa. Gent que es pensa que té dret a conduir els cotxes més contaminants. Gent a la qual no li agrada pagar impostos ni exigeix que tothom els pagui, però que reclama serveis de primera. Gent que no vol entendre que s’ha acabat una època de consumisme i contaminació demencials, per sempre. Gent enganyada amb quatre missatges institucionals benintencionats, constructius, sí, però que no li diuen la veritat: estem en estat d’alarma, d’alerta, d’emergència.
I així anem, de cap al desastre. Plouen quatre gotes i ja sembla que anem bé. Doncs no. Tindrem el clima del Marroc d’aquí a quatre dies. No tindrem neu ni pluja. Però no ens ho diran ni faran res, perquè només pensen en no perdre quatre vots, i a nosaltres ja ens sembla bé, perquè fa tanta mandra canviar les coses… Però no patim. Les haurem de canviar per força i a tota velocitat. I direm que la culpa és dels governants. Però no. La culpa de fons és nostra, perquè no sabem ser ciutadans, perquè no valorem ni els nostres drets ni els nostres deures. Ens pensem que només tenim drets, i la política tronada alimenta aquesta mentida.
La sequera ens ensenyarà, com ho va fer la pandèmia de la covid que no volem recordar, que primer són els deures i després els drets. Que primer serveixes i després cobres.
L’aixeta de casa serà una gran lliçó d’aquí a quatre dies. Només cal que esperem que arribi l’estiu…
19
